dimarts, 14 de desembre del 2010

Football: Washington Redskins - Philadelphia Eagles

La meva etapa a Boston va estar plagada d’esdeveniments esportius clàssics nord-americans, però degut a que només vaig estar-m’hi un semestre que va començar al gener i va acabar a l’estiu, no vaig tenir l’oportunitat d’anar a cap partit de futbol americà ja que la lliga comença al setembre i acaba normalment al desembre. Abans de venir a Washington ja tenia clar que compliria amb la meva assignatura pendent aquesta vegada i a això em vaig encaminar ben ràpid en arribar, quan em vaig comprar la meva entrada per veure als RedSkins en acció. De seguida que vaig veure els preus vaig decidir que el meu primer partit de la NFL (National Football League) en directe també seria l’últim, almenys aquesta temporada. Els més de 100 dòlars que em va costar a la revenda (que aquí és legal) incloent les despeses d’enviament, van tenir bastant a veure amb aquesta decisió. I la ràbia que dóna que l’entrada més barata que has trobat, per al voltant de 80 dòlars valgués originalment $29…

La meva entrada

Una vegada arribat el dia, em vaig dirigir al FedEx Field, estadi dels RedSkins. El metro ja respirava l’ambient dels grans partits, amb centenars de seguidors vestits amb els colors vermell i daurat de l’equip local. També alguns fans dels Eagles de Philadelphia es barrejaven pacíficament en el vagó. És genial com conviuen les aficions dels equips a Estats Units com a norma general. Seguidors d’un i altre bàndol s’ajunten en els estadis colze amb colze a animar als seus equips sense que això suposi una provocació o creï una situació tibant.

Després de caminar una mitja hora fins a arribar a l’estadi seguit i precedit d’una marabunta de “pieles rojas”, vaig anar a buscar el meu lloc, en el qual ja d’entrada sabia que no m’anava a asseure ja que l’entrada deia “vista obstruïda”. Ni tan sols es van molestar a escriure “parcialment” així que només vaig anar a visitar el meu lloc oficial per veure el que significa obstruïda. En ocasions al·lucino com pot ser legal vendre entrades així. El seient estava a l’última fila de la primera graderia i la segona, que fa de sostre s’endinsa tant que amb prou feines deixava veure la meitat del camp. Malgrat això, podia haver vist la meitat del camp, però aquesta gent té fins i tot el valor de vendre entrades com la que podeu veure a la foto. Aquest és un lloc real que es ven al FedEx Field.

Vista obstruida. No home no! Tampoc està tant obstruida!!

Me’n vaig anar òbviament a un lloc amb bona visibilitat i vaig gaudir d’un partit genial en el qual els Eagles van apallissar als RedSkins. Tant sols començar el partit, els visitants van aiguar la festa al recentment renovat per 5 temporades Donovan McNabb aconseguint el primer dels seus touchdowns. Ja es forjava la monumental derrota. Em va saber fatal per la cara de pena que se li devia quedar al pobre McNabb havent estat renovat per uns mísers 78 milions de dòlars. Segur que ho va passar realment malament.

Vaig entendre el joc bastant bé i em vaig divertir molt. No em va semblar gens avorrit, com havia sentit alguna que altra vegada i fins i tot vaig vibrar amb els locals en alguna de les jugades. Vaig tenir fins i tot la sort de presenciar en directe 4 touchdowns d’un dels jugadors estrella de la lliga, Michael Vick, però sobretot vaig gaudir de l’ambient que em va semblar amb diferència el millor i més apassionant de tots els esports que he presenciat en directe als Estats Units.

La part dolenta va ser que va començar a ploure a mig partit i no portava paraigua, però això almenys em va donar l’oportunitat d’arribar pràcticament a la primera fila de l’estadi per gaudir una estona del joc des d’a prop.

Amb la intenció de transmetre una mica millor l’aspecte de l’estadi i la sensació en directe, he preparat un vídeo curtet i així he pogut incloure més fotos i vídeos. Com sempre, val més una (o més) imatges, que mil paraules.





Mi etapa en Boston estuvo plagada de eventos deportivos clásicos estadounidenses, pero debido a que solo estuve un semestre que empezó en enero y acabó en verano, no tuve la oportunidad de ir a ningún partido de fútbol americano ya que la liga empieza en septiembre y termina normalmente en diciembre. Antes de venir a Washington ya tenía claro que iba a cumplir con mi asignatura pendiente esta vez y a eso me encaminé bien pronto al llegar, cuando me compré mi entrada para ver a los RedSkins en acción. Enseguida que ví los precios decidí que mi primer partido de la NFL (National Football League) en directo también sería el último, por lo menos esta temporada. Los más de 100 dólares que me costó en la reventa (que aquí es legal) incluyendo los gastos de envío, tuvieron bastante que ver con esa decisión. Y la rabia que da que la entrada más barata que has encontrado, por alrededor de 80 dólares valiera originalmente $29…

Una vez llegado el día, me dirigí al FedEx Field, estadio de los RedSkins. El metro ya respiraba el ambiente de los grandes partidos, con centenares de seguidores vestidos con los colores rojo y dorado del equipo local. También algunos fans de los Eagles de Philadelphia se mezclaban pacíficamente en el vagón. Es genial como conviven las aficiones de los equipos en Estados Unidos como norma general. Seguidores de uno y otro bando se juntan en los estadios codo con codo a animar a sus equipos sin que eso suponga una provocación o cree una situación tensa.

Exterior del FedEx Field

Después de caminar una media hora hasta llegar al estadio seguido y precedido de una marabunta de pieles rojas, fui a buscar mi sitio, en el que ya de entrada sabía que no me iba a sentar ya que la entrada decía “vista obstruida”. Ni siquiera se molestaron en escribir “parcialmente” así que solo fui a visitar mi sitio oficial para ver lo que significa obstruida. En ocasiones alucino como es legal vender entradas así. El asiento estaba en la última fila de la primera gradería y la segunda, que hace de techo se adentra tanto que apenas dejaba ver la mitad del campo. A pesar de eso, podía haber visto la mitad del campo, pero esta gente tiene incluso el valor de vender entradas como la que podéis ver en la foto. Ese es un sitio real que se vende en el FedEx Field.

Me fui obviamente a un sitio con buena visibilidad y disfruté de un partido genial en el que los Eagles apalizaron a los RedSkins. Nada más empezar el partido, los visitantes aguaron la fiesta al recién renovado por 5 temporadas Donovan McNabb consiguiendo el primero de sus touchdowns. Ya se fraguaba la monumental derrota. Me supo fatal por la cara de pena que se le debió quedar al pobre McNabb habiendo sido renovado por unos miseros 78 millones de dólares. Lo debió pasar realmente mal.

La vista desde mi nuevo sitio

Entendí el juego bastante bien y me divertí mucho. No me pareció nada aburrido, como había oído alguna que otra vez e incluso vibré con los locales en alguna de las jugadas. Tuve incluso la suerte de presenciar en directo 4 touchdowns de uno de los jugadores estrella de la liga, Michael Vick, pero sobre todo disfruté del ambiente que me pareció con diferencia el mejor y más apasionante de todos los deportes que he presenciado en directo en los Estados Unidos.

La parte mala fue que empezó a llover a medio partido y no llevaba paraguas, pero eso por lo menos me dio la oportunidad de llegar prácticamente a la primera fila del estadio para disfrutar un rato del juego de cerca.
Con la intención de transmitir un poco mejor el aspecto del estadio y la sensación en directo, he preparado un video cortito y así he podido incluir más fotos y videos. Como siempre, vale más una (o más) imágenes, que mil palabras.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Albert vs Food: Ray’s Hell Burger

Després de tornar del parc de Shenandoah i d’estar tot el dia de viatge, caminant i passejant per la muntanya, i per tant fent gana, se’ns va ocórrer anar a sopar a un lloc també famós en alguns àmbits per aquí pels Estats Units. Vam aprofitar que encara portàvem el nostre flamant Chevrolet de lloguer per apropar-nos a Arlington a menjar-nos una hamburguesa al Ray’s Hell Burger. A part de tenir una àmplia carta d’hamburgueses (tan àmplia com que te la fas al gust) que estan boníssimes, el lloc ha estat anomenat “millor hamburgueseria de l’estat de Virgínia” i una de les 51 millors hamburgueseries dels Estats Units pel diari USA Today.


Entrada al carrer al costat del Village Bistro

El lloc es fa famós, una vegada més, per la visita del President Obama. La primera vegada que hi va ser, sent ja President, el va acompanyar el Vicepresident Joe Biden per fer un dinar d’amiguets. La visita va fer al restaurant tan i tan popular que l’amo va haver d’obrir una altra hamburgueseria (va tenir la gran sort, vaja).

L’última vegada, al juny de 2010, se li va ocórrer portar a dinar al president rus Dmitry Medvedev en la seva visita als Estats Units. Obama com podeu veure, és un President molt “campechano”, com el Rei d’Espanya. De tota manera no acabo de veure el Rei arremangat menjant-se una hamburguesa.

Obama dinant amb el President rus

El lloc té un màrqueting molt original ja que el nom en català “hamburguesa de l’infern” és utilitzat en anglès com una expressió molt comuna per dir “maleït”. És un substitut més educat del tan estès “fuck” i el causant que moltes frases de pel·lícules americanes siguin traduïdes com a “que redimonis?”, una cosa que ningú diu mai a la vida real. Aquest joc de paraules els ajuda a tenir un màrqueting molt divertit.

Una de les hamburgueses que vam demanar

Entrant al lloc crida l’atenció el mapa del món i dels Estats Units on tot el qui ho desitgi pot marcar amb un pin, el seu lloc d’origen, i el mapa n’està ple! Ja hi havia a Barcelona, però per si de cas li vam posar un altre ben apropet, que es noti!

 La Mar posant el pin a Barcelona

Les hamburgueses són espectaculars i bastant grans. Per descomptat banyades amb qualsevol salsa que ens vingui de gust. La meva elecció va ser una de les hamburgueses més comunes aquí a USA i que no havia vist en altres llocs, hamburguesa amb formatge blau (i xampinyons, bacon, ceba etc. és clar!). Com podeu veure a la foto, no és cap tonteria fotre-li un mos a aquesta muntanya! La veritat que el formatge blau no m’acaba de fer molt el pes amb l’hamburguesa, massa fort el sabor. De tota manera estava deliciosa i sinó, jutgeu vosaltres mateixos! (per les fotos és clar...)

 La meva hamburguesa!! One hell of a burger!!


Después de volver del parque de Shenandoah y de estar todo el día de viaje, caminando y paseando por la montaña, y por lo tanto abriendo el apetito, se nos ocurrió ir a cenar a un sitio también famoso en algunos ámbitos por aquí por Estados Unidos. Aprovechamos que aún llevábamos nuestro flamante Chevrolet de alquiler para acercarnos a Arlington a comernos una hamburguesa en Ray’s Hell Burger. Aparte de tener una amplia carta de hamburguesas (tan amplia como que te la haces al gusto) que están buenísimas, el lugar ha sido nombrado “mejor hamburguesería del estado de Virginia” y una de las 51 mejores hamburgueserías de los Estados Unidos por el periódico USA Today.


El lugar se hace famoso, una vez más, por la visita del Presidente Obama. La primera vez que fue, siendo ya Presidente, le acompañó el Vicepresidente Joe Biden para hacer una comida de amiguetes. La visita hizo al restaurante tan y tan popular que el dueño tuvo que abrir otra hamburguesería (tuvo la gran suerte, vaya).

Video de Obama con el presidente Medvedev visitando el Ray's Hell Burger

La última vez, en junio de 2010, se le ocurrió llevar a comer al presidente ruso Dmitry Medvedev en su visita a los estados Unidos. Obama como podéis ver, es un Presidente muy campechano, como el Rey de España. De todas maneras no acabo de ver al Rey remangado comiéndose una hamburguesa.

Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmi hamburguesa... 

El sitio tiene un marketing muy original ya que el nombre en castellano “hamburguesa del infierno” es usado en inglés como una expresión muy común para decir “maldito”. Es un sustituto más educado del tan extendido “fuck” y el causante de que muchas frases de películas americanas sean traducidas como “qué demonios?”, algo que nadie dice nunca en la vida real. Este juego de palabras les ayuda a tener un marketing muy divertido.

Mar con su hamburguesa... Oh my God

Entrando en el lugar llama la atención el mapa del mundo y de los Estados Unidos donde todo el que lo desee puede marcar con un pin, su lugar de origen, y el mapa está lleno! Ya había en Barcelona, pero por si acaso le pusimos otro bien cerquita, que se note!

Mapa del mundo

Las hamburguesas son espectaculares y bastante grandes. Por supuesto rehogadas con cualquier salsa que nos apetezca. Mi elección fue una de las hamburguesas más comunes aquí en USA y que no había visto en otros lugares, hamburguesa con queso azul (y champiñones, bacon, cebolla etc. claro!). Como podéis ver en la foto, no es moco de pavo, pegarle un bocado a esa montaña! La verdad que el queso azul no me pega mucho con la hamburguesa, demasiado fuerte el sabor. De todas maneras estaba deliciosa y sino, juzgad vosotros mismos! (por las fotos claro…)

dissabte, 4 de desembre del 2010

District of Culembia & Barça - Madrid

La Penya del Barça, com ja he explicat en altres ocasions, és, més que un bar on veure els partits, un lloc de reunió social, on veure els amics i coneguts de la teva terra i passar una bona estona amb l’excusa de veure un partit de futbol. Encara i així, el barcelonisme que es respira, li fa a un sentir una miqueta a casa durant unes hores, sense desmerèixer una bona i enorme hamburguesa americana, és clar!
Fa unes setmanes, l’Antoni Bassas, corresponsal de TV3 a Washington i assidu a la Penya, va participar a “el Club de la Mitjanit”, programa d’esports que presenta en Pere Escobar a Catalunya Ràdio. Per a la seva sorpresa, en Pere Escobar va fer entrar per telèfon a en Raimon, el president de la Penya del Barça de Washington i van estar xerrant uns minuts sobre les sensacions d’estar vivint aquí. És curiós perquè expressen exactament les mateixes coses que sento jo en alguns aspectes sobre el fet de viure a DC i em va fer il·lusió perquè són persones amb qui després ens retrobem al nostre raconet del “District of Culembia”.
Versió de l'àudio de Facebook



Versió de l'àudio de Youtube

Aquest dilluns es presentava un partit atípic. Atípic per l’horari, que aquí ja de per si mateix és sempre atípic a causa de la diferència horària, però sobretot atípic pel dia. Un clàssic en dilluns! Malgrat tot, l’Elephant & Castle presentava un aspecte immillorable amb les indiscutibles escapades de la feina que tots vam haver de fer per veure un Barça-Madrid a les 3 de la tarda. No hi ha feina que valgui quan l’ocasió ho mereix. Algú es va atrevir a dir fa unes setmanes, si ho recordeu, que un clàssic en dilluns seria descafeïnat. Res més lluny de la realitat aquest any! Encara que per a alguns fos un calvari, per tots els que poblàvem la Penya Culé va ser una enorme satisfacció difícil d’oblidar en molt de temps. Per descomptat aquí sempre falta la proximitat i l’ambient; el ‘caliu’ que se sent a Barcelona en un partit d’aquestes magnituds, el mirar per la finestra i veure que plou igual que al camp i no veure que llueix el sol, com passa aquí. És una sensació estranya. Mentre a Barcelona plovia aigua, plovíen gols i plovíen llàgrimes dels rostres més "merengues", el Barça, enfront d’un Madrid impotent, cantava i ballava sota la pluja. Espero que el gaudiu tant com m’ha costat produir-lo!

(Atenció! No apte per a “merengues”, pot causar parades càrdio-respiratories, si no les va produir ja al seu dia)

PD: Si voleu veure les fotos que en Pepo, el fotògraf del grup va fer del dia del partit, podeu entrar a http://www.peposubiranas.com/culembia



Versió del video de Facebook



Versió del video a Vimeo


La Penya del Barça, como ya he explicado en otras ocasiones, es, más que un bar donde ver los partidos, un lugar de reunión social, donde ver a los amigos y conocidos de tu tierra y pasar un buen rato con la excusa de ver un partido de fútbol. Aún y así, el barcelonismo que se respira, le hace a uno sentir un poquito en casa durante unas horas, sin desmerecer una buena y enorme hamburguesa americana claro!

Hace unas semanas, Antoni Bassas, corresponsal de TV3 en Washington y asiduo a la Penya, participó en “el Club de la Mitjanit”, programa de deportes que presenta Pere Escobar en Catalunya Ràdio. Para su sorpresa, Pere Escobar hizo entrar por teléfono a Raimon, el presidente de la Penya del Barça de Washington y estuvieron charlando unos minutos sobre las sensaciones de estar viviendo aquí. Es curioso porque expresan exactamente las mismas cosas que siento yo en algunos aspectos sobre vivir en DC y me hizo ilusión porque son personas con quien después nos reencontramos en nuestro rinconcito del “District of Culembia”.

Este lunes se presentaba un partido atípico. Atípico por el horario, que aquí ya de por sí es siempre atípico debido a la diferencia horaria, pero sobretodo atípico por el día. Un clásico en lunes! A pesar de todo, el Elephant & Castle presentaba un aspecto inmejorable con las indiscutibles escapadas del trabajo que todos tuvimos que hacer para ver un Barça-Madrid a las 3 de la tarde. No hay trabajo que valga cuando la ocasión lo merece. Alguno se atrevió a decir hace unas semanas, si lo recordáis,  que un clásico en lunes sería descafeinado. ¡Nada más lejos de la realidad este año! Aunque para algunos fuera un calvario, para todos los que poblábamos la Penya Culé fue una enorme satisfacción difícil de olvidar en mucho tiempo. Por supuesto aquí siempre falta la cercanía y el ambiente; el ‘caliu’ que se siente en Barcelona en un partido de estas magnitudes, el mirar por la ventana y ver que llueve igual que en el campo y no ver que brilla el sol como pasa aquí. Es una sensación extraña. Mientras en Barcelona llovía agua, llovían goles y llovían lágrimas de los rostros más merengues, el Barça, frente a un Madrid impotente, cantaba y bailaba bajo la lluvia.

¡Espero que lo disfrutéis tanto como me ha costado producirlo!

(Atención! No apto para merengues, puede causar paradas cardio-respiratorias si no las produjo ya en su día)

PD: Si quereis ver las fotos que Pepo, el fotógrafo del grupo hizo del día del partido, podéis entrar en http://www.peposubiranas.com/culembia

(Los audios son en catalán)

divendres, 26 de novembre del 2010

Shenandoah Valley

Quan arriba la tardor, les parts fredes d'Estats Units (majorment el nord i l'est) comencen la temporada de caiguda de les fulles. El tipus d'arbres o alguna característica que desconec fa que aquests arbres no passin de tenir fulles verdes a assecar-se i caure, sinó que passen per un procés en el qual es tornen completament vermelles i donen lloc a uns paisatges i vistes molt bonics.

Amb la intenció de veure aquest fenomen i passar un bon dia a la muntanya, uns quants amics de la Penya vam pensear en llogar un cotxe i anar-nos-en a Shenandoah Valley, un parc natural a unes dues hores de Washington amb cotxe. Com ens temíem, ja anàvem una mica tard per a veure els millors colors de la tardor, perquè entre una cosa i una altra, no havíem pogut anar els caps de setmana anteriors, però vam anar igualment, per sortir i veure una mica de naturalesa. El paisatge ja no va ser el més bonic perquè ja havien caigut la majoria de les fulles en moltes parts de la muntanya, però vam passar un dia diferent i molt divertit, incloent totes les vegades que ens vam perdre abans d'arribar a la destinació. Al cap i a la fi a mi em preocupava poc, perquè quan et perds en un país com a est, sempre coneixes algun que altre poblet pintoresc pel qual ha valgut la pena el desviament.

Al final vam acabar acudint a la cita el Christian, la Kate, la Mar, el Pepo, la Belén, l’Anna, l’Adrià i jo, just vuit exploradors que cabíem perfectament en el nostre flamant Chevrolet tot terreny!

Us deixo amb un trocet de la nostra excursió!

Versió de Facebook



Versió Youtube


 
Cuando llega el otoño, las partes frías de Estados Unidos (mayormente el norte y el este) empiezan la temporada de deshoje. El tipo de árboles o alguna característica que desconozco hace que estos árboles no pasen de tener hojas verdes a secarse y caer, sino que pasan por un proceso en el que se vuelven completamente rojas y dan lugar a unos paisajes y vistas muy bonitos.

Con la intención de ver este fenómeno y pasar un buen día en la montaña, unos cuantos amigos de la Penya pensamos alquilar un coche e irnos a Shenandoah Valley, un parque natural a unas dos horas de Washington en coche. Como nos temíamos, ya íbamos un poco tarde para ver los mejores colores del otoño, porque entre una cosa y otra, no habíamos podido ir los fines de semana anteriores, pero fuimos igualmente, por salir y ver un poco de naturaleza. El paisaje ya no fue el más bonito porque ya habían caído la mayoría de las hojas en muchas partes de la montaña, pero pasamos un día diferente y muy divertido, incluyendo todas las veces que nos perdimos antes de llegar al destino. Al fin y al cabo a mi me preocupaba poco, porque cuando te pierdes en un país como este, siempre conoces algún que otro pueblecito pintoresco por el que ha valido la pena el desvío.

Al final acabamos acudiendo a la cita Christian, Kate, Mar, Pepo, Belén, Anna, Adrià y yo, justo ocho exploradores que cabíamos perfecto en nuestro flamante Chevrolet todo terreno!

¡Os dejo con un pedacito de nuestra excursión!

dijous, 25 de novembre del 2010

Hair, el musical

Aquest matí, com la majoria de dies, m’he posat la ràdio només despertar-me, o millor dit, per a aconseguir despertar-me. A Barcelona normalment escolto Catalunya Ràdio quan m’aixeco al matí, com a herència del meu pare que sempre escolta “Els Matins de Catalunya Radio” especialment quan estava l’Antoni Bassas, un periodista de molt renom a Catalunya i que, per cert, he tingut el plaer de conèixer aquí a Washington. Ara ja no està ell, però ho segueixo escoltant per costum. De tota manera, quan jo m’aixeco aquí, el que caço a la ràdio són les notícies de les 2, així que estic al dia de més o menys el més sonat que va passant per allà. Sens dubte les eleccions catalanes del proper diumenge són el pa de cada dia últimament, però m’assabento de coses tan irrellevants per a mi des de Washington com que l’autobús 47 que passa per casa meva, té un tram tallat, així que mama, si l’has d’agafar, el teu fill des de Washington t’avisa que revisis la ruta abans. És que a Amèrica s’assabenta un de tot…

Aquest mateix matí mentre esmorzava ha començat a sonar la cançó d’Aquarius i de seguida la he relacionat amb el musical Hair. La cançó sonava com a reclam del musical que arriba a Barcelona a la mateixa hora que jo, per a Nadal.


Fa uns dies els actors de Hair han acabat la sèrie d’actuacions que tenien al John F. Kennedy Center of Perfoming Arts, a Washington, i fa unes setmanes vaig tenir el plaer de veure’ls en directe. Vaig llegir a Internet que estaven aquí a DC i em sonava com un dels musicals més coneguts, així que vaig decidir anar a veure que tal. El JFK és un centre on s'escenifiquen teatre, dança, ballet, concerts i espectacles audiovisuals diversos que se situa just al costat del famós complex d'edificis Watergate, que va donar nom a l'escandol de les escoltes telefòniques del govern de Richard Nixon al 1970.



Watergate

El musical va ser estrenat al 1967 i explica l’estil de vida d’un grup de hippies de Nova York que lluita contra el reclutament de soldats per a la guerra de Vietnam enaltint la contra-cultura hippie, el moviment pacifista, l’ús de les drogues, la revolució sexual i la irreverència cap a la bandera americana (Oh my God!), la qual cosa el va convertir en focus de totes les mirades en el seu moment. Tot això junt amb que els actors que apareixen són de varietat de races (cosa que avui en dia és d’allò més normal), la seva escena amb un nu general de tots els actors (aquesta encara sorprèn avui), i sobretot la història i la música que presenta, el van fer saltar al número u de les llistes de musicals de l’època.

Cartell de l'obra just a l'entrada del Kennedy Center


Personalment em va semblar una obra bastant divertida, on els actors interactuen molt amb el públic durant bona part del show, fins i tot fent pujar a tothom a l’escenari al final del musical. D’altra banda interessant la forma de veure la vida, segons sembla, basada en la realitat de l’època i la visió d’algú que està obligat a anar a la guerra.


Hall principal del Kennedy Center. A la izquierda podeis ver el bust de JFK

Per la part del musical em va semblar que li faltaven cançons conegudes per donar-li més vida a l’obra. Suposo que en el seu moment es van fer molt conegudes i fins i tot van ser símbols de la lluita contra la guerra del Vietnam, però ara com ara solament coneixia ‘Aquarius’ que obre l’obra i ‘Let the Sunshine in’ que la tanca. En general una obra que no està malament anar a veure, però no és, a la meva manera de veure i com dirien aquí, un “must see”.

El teatre presentava una mitja entrada (faltava gent per entrar encara i era entre setmana)


Esta mañana como la mayoría de días me he puesto la radio al despertarme, o mejor dicho, para lograr despertarme. En Barcelona normalmente escucho Catalunya Radio cuando me levanto por la mañana, como herencia de mi padre que siempre escucha “Els Matins de Catalunya Ràdio” especialmente cuando lo presentava Antoni Bassas, un periodista de renombre en Cataluña y que por cierto, he tenido el placer de conocer aquí en Washington. Ahora ya no está él pero lo sigo escuchando por costumbre. De todas maneras, cuando yo me levanto aquí, lo que cazo en la radio son las noticias de las 2, así que estoy enterado de más o menos lo más sonado que va pasando por allí. Sin duda las elecciones catalanas del próximo domingo son el pan de cada día últimamente, pero me entero de cosas tan irrelevantes para mí desde Washington como que el autobús 47 que pasa por mi casa, tiene un tramo cortado, así que mama, si lo tienes que coger, tu hijo desde Washington te avisa que revises la ruta antes. Es que en América se entera uno de todo…

Esta misma mañana mientras desayunaba ha empezado a sonar la canción de Aquarius y enseguida la he relacionado con el musical Hair. La canción sonaba como reclamo del musical que llega a Barcelona a la par que yo para Navidad.

Hace unos días los actores de Hair han terminado la serie de actuaciones que tenían en el John F. Kennedy Center of Perfoming Arts, en Washington, y hace unas semanas tuve el placer de verles en directo. Leí en Internet que estaban aquí en DC y me sonaba como uno de los musicales más conocidos, así que decidí ir a ver que tal. El JFK es un centro donde se escenifican teatro, danza, ballet, conciertos y espectáculos audiovisuales varios que se sitúa justo al lado del famoso complejo de edificios Watergate, que dio nombre al escándalo de las escuchas telefónicas del gobierno de Richard Nixon en el 1970.

Cartel de la obra justo a la entrada del Kennedy Center

El musical fue estrenado en 1967 y cuenta el estilo de vida de un grupo de hippies de Nueva York que lucha contra el reclutamiento de soldados para la guerra de Vietnam ensalzando la contra-cultura hippie, el movimiento pacifista, el uso de las drogas, la revolución sexual y la irreverencia hacia la bandera americana (Oh my God!), lo que lo convirtió en foco de todas las miradas en su día. Todo ello junto a que los actores que aparecen son de variedad de razas (cosa que hoy en día es de lo más normal), su escena con un desnudo general de todos los actores (ésta aún sorprende hoy en día), y sobre todo la historia y la música que presenta, lo hicieron saltar al número uno de las listas de musicales de la época.

Fachada del Kennedy Center

Personalmente me pareció una obra bastante divertida, donde los actores interactúan mucho con el público durante buena parte del show, incluso haciendo subir a todo el mundo al escenario al final del musical. Por otro lado interesante la forma de ver la vida, por lo visto, basada en la realidad de la época y la visión de alguien que está obligado a ir a la guerra.

Hall principal del Kennedy Center. A la derecha el busto de JFK

Por la parte del musical me pareció que le faltaban canciones conocidas para darle vidilla a la obra. Supongo que en su momento se hicieron muy conocidas e incluso fueron símbolos de la lucha contra la guerra del Vietnam, pero hoy por hoy solo conocía ‘Aquarius’ que abre la obra y ‘Let the Sunshine in’ que la cierra. En general una obra que no está mal ir a ver, pero no es, a mi modo de ver y como dirían aquí, un “must see”.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Albert vs Food: Ben's Chili Bowl

Adam Richmond és, com ell mateix es defineix, un “food fanatic”, un fanàtic del menjar. És el protagonista d’un dels programes de més èxit del Travel Channel, Man vs. Food, Home contra Menjar. Adam viatja per tot Estats Units buscant els bars i restaurants més mítics de cada ciutat, i acceptant els desafiaments més llegendaris, sempre relacionats amb el menjar i sens dubte en un país com aquest, amb la seva mida. Per a un malalt del menjar com jo, aquest programa és un paradís de pistes per a les meves pròximes visites! Amb la seva inspiració començo una mini secció amb uns quants llocs llegendaris que sigui capaç de visitar en la meva estada aquí, Albert vs Food.Ben’s Chili Bowl, famós al país des de fa dècades pels seus “hot dogs” recoberts de chili, va ser la destinació del president Obama una vegada va ser triat president, 10 dies abans de la seva cerimònia d’investidura. Aquest esdeveniment va fer el lloc famós als ulls del món (a Espanya després del capítol de Callejeros Viajeros a Washington) pel mediàtic que té qualsevol president dels Estats Units (perdó natius per això de qualsevol…) i Obama en particular.

Obama demanant el seu extra de formatge a la seva visita al Chili Bowl

El lloc està carregat d’història. Es va fundar al1958 i es troba en una zona àmpliament negra de la U street. Després de l’assassinat de Martin Luther King Jr. al 1968, la ciutat es va veure sotmesa a innombrables disturbis i la majoria dels negocis van tancar les seves portes. Ben’s Chili Bowl va aconseguir un permís per a mantenir-se obert després del toc de queda, per poder proveir de menjar al Comitè Antiviolencia que se situava a l’altre costat del carrer convertint-lo això en l’únic lloc que va sobreviure a aquells dies a la zona.


El Chili Bowl vist des del carrer del davant

El lloc es manté tal com es trobava en els seus inicis, ja que consideren que és el seu símbol d’identitat, juntament amb la seva salsa, és clar. Les parets estan plenes de fotos dels seus visitants més il·lustres (la majoria dels quals no coneixia), entre els quals es troben Sarcozy i la seva família i Bill Cosby que pel que sembla va fer molt per aquest lloc. El lloc s’ha fet tan famós que fins i tot tenen la seva pròpia botiga de souvenirs!
 

El menjar estava deliciós i els cambrers van ser molt simpàtics, i ens va fer molta gràcia a tot el grup, poder-nos asseure en la taula on ho va fer el president Obama en la seva visita. Podeu veure Obama menjant-se el seu “hot dog” al vídeo vinculat en aquest post.

El famós Chili half-smoke


La salsa és tant sols una mica picant (no sóc gens amant del picant) i molt saborosa. A pesar que m’havien avisat que era un menjar pesat per prendre a la nit, com és habitual en mi quan es tracta de menjar, vaig fer cas omís a qualsevol interferència en els meus plans culinaris, i aquesta vegada va resultar ser cert, conduint-me a passar una nit de calors, poc recomanable. Potser el batut de xocolata super espès que vaig prendre per postres, impossible de xuclar amb la palleta, també va contribuir a la causa, qui sap. En qualsevol cas, tornaré a anar a per un altre ‘half smoke’, que de mi no es digui!



Aquest post i tots els següents, part d’aquesta sèrie d’Albert vs. Food van dedicats al Víctor i el Valen, companys d’aquesta malaltia tan saborosa que és l’addicció al bon menjar. Aquest, en particular va per a tu Valen, per la teva petició expressa de visitar el lloc! Estic obert a més suggeriments!

Jo, la Belén, el Christian i l'Anna assenyalant l'Obama



Adam Richmond es, como él mismo se define, un “food fanatic”, un fanático de la comida. Es el protagonista de uno de los programas de más éxito de Travel Channel, Man vs. Food, Hombre contra Comida. Adam viaja por todo Estados Unidos buscando los bares y restaurantes más míticos de cada ciudad, y aceptando los desafíos más legendarios, siempre relacionados con la comida y sin duda en un país como este, con su medida. Para un enfermo de la comida como yo, ese programa es un paraíso de pistas para mis siguientes visitas! Con su inspiración empiezo una mini sección con unos cuántos lugares legendarios que sea capaz de visitar en mi estancia aquí, Albert vs Food.

Ben’s Chili Bowl, famoso en el país desde hace décadas por sus perritos calientes recubiertos de chili, fue el destino del presidente Obama solo ser elegido presidente, 10 días antes de su ceremonia de investidura. Ese evento hizo el lugar famoso a los ojos del mundo (en España después del capítulo de callejeros viajeros en Washington) por lo mediático que tiene cualquier presidente de los Estados Unidos (perdón nativos por lo de cualquier…) y Obama en particular.


El lugar está cargado de historia. Se fundó en 1958 y se encuentra en una zona ampliamente negra de la U street. Después del asesinato de Martin Luther King Jr. En 1968, la ciudad se vio envuelta en innumerables disturbios y la mayoría de los negocios cerraron sus puertas. Ben’s Chili Bowl consiguió un permiso para mantenerse abierto después del toque de queda para poder abastecer de comida al Comité Antiviolencia que se situaba al otro lado de la calle, convirtiéndolo en el único lugar que sobrevivió a aquellos días en la zona.

Interior del Ben's Chili Bowl

El lugar se mantiene tal y como se encontraba en sus inicios, ya que consideran que es su símbolo de identidad, junto con su salsa claro está. Las paredes están llenas de fotos de sus visitantes más ilustres (la mayoría de los cuales no conocía), entre los que se encuentran Sarcozy y su familia y Bill Cosby que al parecer hizo mucho por este lugar. El lugar se ha hecho tan famoso que incluso tienen su propia tienda de souvenirs!

Merchandising en venta sobre el lugar

La comida estaba deliciosa y los camareros fueron muy simpáticos, y nos hizo mucha gracia a todo el grupo, podernos sentar en la mesa donde lo hizo el presidente Obama en su visita. Podéis ver a Obama comiéndose su “hot dog” en el vídeo vinculado en este post.

Zampándome un hot dog

La salsa es solo un poco picante (no soy nada amante del picante) y muy sabrosa. A pesar de que me habían avisado que era una comida pesada para tomar por la noche, como es habitual en mi cuando se trata de comida, hice caso omiso a cualquier interferencia en mis planes culinarios, y esta vez resultó ser cierto, conduciéndome a pasar una noche de calores, poco recomendable. Quizá el batido de chocolate super espeso que tomé de postre, imposible de sorber con la cañita, también contribuyó a la causa, quién sabe. En cualquier caso, volveré a ir a por otro ‘half smoked’, quien dijo miedo!

Yo, Christian, Javier, Belén y Anna en la puerta del Ben's Chili Bowl

Os dejo un vídeo ejemplo con un pequeño resumen de Adam visitando Ben’s Chili Bowl en Man v Food en Washington DC.

Este post y todos los siguientes, parte de esta serie de Albert vs. Food van dedicados a Víctor y Valen, compañeros de esta enfermedad tan sabrosa que es la adicción a la buena comida. Éste, en particular va para ti Valen, por tu petición expresa de visitar el lugar! ¡Estoy abierto a más sugerencias!

Obama sentado en la misma mesa en que nosotros nos hicimos la foto

Us deixo un vídeo amb un petit resum de l’Adam visitant el Ben’s Chili Bowl a Man v Food a Washington DC.

dijous, 18 de novembre del 2010

Els esports / Los deportes

Com ja va passar quan estava a Boston, el període nord-americà es converteix en un cúmul d’espectacles als que assistir. Per descomptat els esports juguen un paper principal, principalment perquè és una cosa que m’atreu i segon perquè l’oferta d’aquest país en aquest sentit és vastíssima. Com ja he comentat en alguna ocasió, els esports aquí, formen una part molt important de la cultura i la vida dels locals en totes les seves etapes. Des de petits els nens practiquen diversos esports de forma assídua com a activitat extraescolar. Hoquei gel, bàsquet, futbol americà i baseball són els més populars amb diferència i els que més diners mouen.

El sistema funciona amb les universitats. Aquí no hi ha segones divisions de les grans lligues, sinó que el pas previ són les universitats. Amb raó les universitats de primer nivell que tenen equips en la Division-I llueixen aquests estadis amb desenes de milers de localitats, sobretot per a futbol americà i bàsquet. L’entrega i identificació dels estudiants amb les seves universitats passa ineludiblement pel compromís amb l’esport i els equips que representen. A la vegada, el fet de compartir classe amb les estrelles dels equips, fa de l’esport una cosa molt més propera i motiva molt més a practicar-lo encara que sigui a nivell amateur. Però ha d’haver-hi alguna cosa més. Hi ha alguna cosa a la seva cultura, a l’ambient, que fa que a qualsevol hora, a qualsevol carrer o parc puguis veure gent corrent, o amb bici, faci la temperatura que faci. És una cosa que aprenen des de petits. Cuidar-se i exercitar el cos tant com la ment és una cosa socialment promoguda i sota el meu punt de vista no s’equivoquen, ja que tal com deia aquell vídeo tan famós (wear sunscreen), el cos és el millor instrument que posseïm.

Estadi de futbol americà de Boston College

 
Les lligues de baseball i futbol americà són estacionals, per la qual cosa durant la meva estada a Boston no vaig poder anar a cap partit de futbol americà, ni ara podré anar a cap de baseball. Els últims partits d’aquesta lliga (Major League Baseball o MLB) es van jugar els primers dies que vaig estar aquí i vaig perdre l’oportunitat de veure un dels més de 160 partits que juga un equip de baseball durant la temporada. L’equip de Washington són els Nationals.

El futbol americà té com a representant als Red Skins, l’Hoquei gel els Capitals i el bàsquet els Wizards.


Entrades al meu poder!

Com veieu a la foto, ja tinc entrades per veure uns quants partits de la NBA. New York Knicks, Los Angeles Lakers, Boston Celtics i Cleveland Cavaliers han estat els escollits. Els Wizards són un equip mediocre, segons m’han informat els meus assessors d’esports americans, així que l’objectiu era caçar bons visitants. Fa un parell de setmanes ja vaig ser al primer partit contra els Cavaliers, i la veritat és que l’estadi presentava una entrada que lluny estava d’aquell aforament i ambient del Banknorth Garden de Boston (estadi dels Celtics). El Verizon Center, el seu estadi, es veu bastant més petit també, i increïblement i com a anècdota, no hi ha cobertura dins! Està en ple centre al costat de Chinatown (en totes les ciutats hi ha una) i al mateix edifici que el primer cinema al que vaig estar, el dels “chinches”! Ja vaig revisar bé els seients abans d’asseure-hi.

Verizon Center

Per no perdre la meva ratxa de mala estrugança en els esports d’Estats Units, els Wizards van perdre a casa, com tots els locals als que vaig a veure en qualsevol esport. Què hi farem! Tampoc seria jo el seu gran fan, així que no me’n vaig anar massa decebut cap a casa. Com tothom sap (...), sóc fan incondicional dels Lakers i els Celtics, en aquest ordre, que és una cosa així com ser del Barça i del Madrid alhora, però són els avantatges de ser de fora i poder ser de l’equip que en doni la gana!

 Entrada a Chinatown

Como ya pasó cuando estaba en Boston, el período estadounidense se convierte en un cúmulo de espectáculos a los que asistir. Por supuesto los deportes juegan un papel principal, principalmente porque es algo que me atrae y segundo porque la oferta de este país en este sentido es vastísima. Como ya he comentado en alguna ocasión, los deportes aquí, forman una parte muy importante de la cultura y la vida de los locales en todas sus etapas. Desde pequeños los niños practican varios deportes de forma asidua como actividad extraescolar. Hockey hielo, baloncesto, fútbol americano y baseball son los más populares con diferencia y los que más dinero mueven.

El sistema funciona con las universidades. Aquí no hay segundas divisiones de las grandes ligas, sino que el paso previo son las universidades. Con razón las universidades de primer nivel que tienen equipos en la Division-I lucen esos estadios con decenas de miles de localidades, sobre todo para fútbol americano y baloncesto. La entrega e identificación de los estudiantes con sus universidades pasa ineludiblemente por el compromiso con el deporte y los equipos que representan. A su vez, el hecho de compartir clase con las estrellas de los equipos, hace el deporte algo mucho más cercano y motiva mucho más a practicarlo aún a nivel amateur. Pero debe haber algo más. Hay algo en su cultura, en el ambiente, que hace que a cualquier hora en cualquier calle o parque puedas ver gente corriendo, o en bici, haga la temperatura que haga. Es algo que aprenden desde pequeños. Cuidarse y ejercitar el cuerpo tanto como la mente es algo socialmente promovido y bajo mi punto de vista no se equivocan, ya que tal como decía aquel video tan famoso (wear sunscreen), el cuerpo es el mejor instrumento que poseemos.

Una de las gradas del estadio de basket de Boston College (Silvio O. Conte Forum)

Las ligas de baseball y fútbol americano son estacionales, por lo que en mi estancia en Boston no pude ir a ningún partido de fútbol americano, ni ahora podré ir a ninguno de baseball. Los últimos partidos de ésta liga (Major League Baseball o MLB) se jugaron los primeros días que estuve aquí y perdí la oportunidad de ver uno de los más de 160 partidos que juega un equipo durante la temporada. El equipo de Washington son los Nationals.

El fútbol americano tiene como representante a los Red Skins, el Hockey hielo los Capitals y el baloncesto los Wizards.

Verizon Center, estadio de los Wizards y los Capitals

Como veis en la foto, ya tengo entradas para ver unos cuántos partidos de la NBA. New York Knicks, Los Angeles Lakers, Boston Celtics y Cleveland Cavaliers han sido los elegidos. Los Wizards son un equipo mediocre según me han informado mis asesores de deportes americanos, así que el objetivo era cazar buenos visitantes. Hace un par de semanas ya fui al primer partido contra los Cavaliers, y la verdad es que el estadio presentaba una entrada que lejos estaba de aquel aforo y ambiente del Banknorth Garden de Boston (estadio de los Celtics). El Verizon Center, su estadio, se ve bastante más pequeño también, e increíblemente y como anécdota, ¡no hay cobertura dentro! Está en pleno centro al lado de Chinatown (en todas las ciudades hay una) y en el mismo edificio que el primer cine al que fui, ¡el de los chinches! Ya revisé bien los asientos antes de sentarme…

 El marcador del Verizon Center repitiendo un mate y anunciando el Washington Post

Para no perder mi racha de mal fario en los deportes de Estados Unidos, los Wizards perdieron en casa, como todos los locales a los que voy a ver en cualquier deporte. ¡Qué le vamos a hacer! Tampoco sería yo su gran fan, así que no me fui demasiado decepcionado para casa. Como todo el mundo sabe (…), soy fan incondicional de los Lakers y los Celtics, en ese orden, que es algo así como ser del Barça y del Madrid a la vez, pero son las ventajas de ser de fuera y poder ser del equipo que me de la gana!


 Escudo de los Wizards, un mago con un balón en la mano