dissabte, 8 de gener del 2011

Atlanta

Atlanta és una ciutat amb escasses atraccions turístiques a priori. Coneguda mundialment per haver estat ciutat olímpica al 1996, just després dels jocs de Barcelona ‘92, no conserva al contrari que la seva predecessora, pràcticament cap símbol obvi de que allà es van celebrar un dia uns jocs olímpics. Allotjant-me en ple “downtown” (el centre de la ciutat) esperava trobar una mica més de sabor a ciutat renovada, moderna i viva. Potser l’exemple diari que tinc de Barcelona no és un bon punt de partida per a cap ciutat olímpica, però a part de la meva sensació personal el sentiment americà va també en aquesta línia.

Traient el cap per la finestra de l’hotel, veia un aparcament a l’aire lliure i uns quants edificis, alguns gratacels, la majoria d’ells hotels, i un parc. El Centennial Olympic Park és un dels pocs símbols que recorda als visitants que un dia allí es van celebrar uns jocs olímpics.

 Part del Centennial Olympic Park

A part d’això, a la ciutat no es conserva més que un estadi, que ara alberga a l’equip local de beisbol, els Atlanta Braves i tampoc sembla estar en molt bona forma.

Vista des de la finestra de l'habitació

Pel que sembla, Atlanta va decidir utilitzar fons privats per finançar els jocs olímpics, i això va produir millores molt focalitzades a construir gratacels i edificis d’oficines, més que a millorar infraestructures com a carreteres o el clavegueram i donar vida als barris desfavorits i els que ni tan sols ho eren tant.

Un dels suburbis pobres d'Atlanta

Fins i tot l’alcalde d’Atlanta durant els jocs olímpics, va reconèixer que li hagués agradat col·locar algun tipus de símbol olímpic en cada estructura que van construir, però temien gastar-hi massa diners. En aquest sentit, no sóc cap expert en obra pública però de sobte 57 milions de dòlars em sembla una quantitat bastant elevada pel Centennial Park, un parc bastant senzillet, encara i tenint les seves fonts de música i color.

Les fonts de música i color del Centennial Olympic Park

Encara que és cert que la meva visita va ser durant el cap de setmana d’Acció de Gràcies i que suposo que no es pot esperar molta gent al carrer, em va semblar que el centre d’Atlanta era un lloc bastant mort i sense moviment de gent. Per desgràcia l’única cosa que podies veure a cada racó i a tota hora, era una quantitat exagerada de sense sostres aguaitant-te per aconseguir uns dòlars. Un fins i tot em va dir que m’acompanyava al caixer a treure quan li vaig dir que no portava res. Anem tots dos agafats de la mà home, és clar que si…

Grup de sensesostres reunits a una plaça d'Atlanta

Els únics atractius turístics que la ciutat presentava sobre el paper eren, el museu de Coca-cola, una cosa que realment sí em venia de gust visitar, l’Aquarium, pel que sembla un dels més grans del món, però que no vaig visitar per falta de temps i perquè no era la meva prioritat, els estudis centrals de la CNN, el memorial a Martin Luther King i la casa de l’escriptora de “El que el vent s’endugué”. La resta, passejar per una ciutat meridional d’Estats Units d’arquitectura un tant diferent i d’aspecte més aviat pobre. Això si, els anuncis de Coca-Cola per tot arreu li donàven una mica de color.

Jo fent un anunci de Coca-Cola gratis als carrers d'Atlanta, bebent-me un Sprite (que és de Coca-Cola)



Atlanta es una ciudad con escasas atracciones turísticas a priori. Conocida mundialmente por haber sido ciudad olímpica en 1996, justo después de los juegos de Barcelona ‘92, no conserva al contrario que su predecesora, prácticamente ningún símbolo obvio de que allí se celebraron un día unos juegos olímpicos. Alojándome en pleno “downtown” (el centro de la ciudad) esperaba encontrar algo más de sabor a ciudad renovada, moderna y viva. Quizá el ejemplo diario que tengo de Barcelona no es un buen punto de partida para ninguna ciudad olímpica, pero aparte de mi sensación personal el sentimiento americano va también en esa línea.

Asomándome a la ventana del hotel, veía un aparcamiento al aire libre y unos cuantos edificios, algunos rascacielos, la mayoría de ellos hoteles, y un parque. El Centennial Olympic Park es uno de los pocos símbolos que recuerda a los visitantes que un día allí se celebraron unos juegos olímpicos.

Monumento en el Centennial Olympic Park

A parte de eso, en la ciudad no se conserva más que un estadio, que ahora alberga al equipo local de béisbol, los Atlanta Braves y tampoco parece estar en muy buena forma.

Hotel Westin y otros rascacielos desde el Centennial Olympic Park

Al parecer, Atlanta decidió utilizar fondos privados para financiar los juegos olímpicos, y eso produjo mejoras muy focalizadas en construir rascacielos y edificios de oficinas, más que en mejorar infraestructuras como carreteras o alcantarillado y dar vida a los barrios desfavorecidos y los que ni siquiera lo eran tanto. Incluso el alcalde de Atlanta durante los juegos olímpicos, reconoció que le hubiera gustado colocar algún tipo de símbolo olímpico en cada estructura que construyeron, pero temían gastar demasiado dinero en ello. En este sentido, no soy ningún experto en obra pública, pero 57 millones de dólares me parece una cantidad bastante elevada por el Centennial Park, un parque bastante sencillito, aunque tenga sus fuentes de música y color.

Estatua en honor a Billy Payne, el impulsor de los juegos de Atlanta, junto al gran árbol de Navidad del parque

Aunque es cierto que mi visita fue en el fin de semana de Acción de Gracias y que supongo que no se puede esperar mucha gente en la calle, me pareció que el centro de Atlanta era un lugar bastante muerto y sin movimiento de gente. Por desgracia lo único que podías ver en cada rincón y a todas horas, era una cantidad exagerada de vagabundos acechándote para conseguir unos dólares, uno incluso me dijo que me acompañaba al cajero a sacar cuando le dije que no llevaba nada. Vamos los dos cogidos de la mano hombre, claro que si…

El Aquarium

Los únicos atractivos turísticos que la ciudad presentaba sobre el papel eran, el museo de Coca-Cola, algo que realmente sí me apetecía visitar, el Aquarium, al parecer uno de los más grandes del mundo, pero que no visité por falta de tiempo y porque no era mi prioridad, los estudios centrales de la CNN, el memorial a Martin Luther King y la casa de la escritora de “Lo que el viento se llevó”. El resto, pasear por una ciudad sureña de Estados Unidos de arquitectura algo diferente y de aspecto más bien pobre. Eso sí, los anuncios de Coca-Cola por todos lados le daban algo de color.


Anuncios de Coca-Cola

4 comentaris:

  1. Vaig tenir la sort d'anar-hi al 2000 (si, el año de la afonía...) i com tú, no se'm va escapar el Luther King, la CNN ni, como no, el museu de la Coca-Cola, la principal excusa de culte per passar-hi.

    Vaig ser al Ramada del downtown, i també em va cridar l'atenció el tema dels Homeless.

    Enjoy the experience! A la teva edat, el més lluny que havia anat eren les Canaries!!

    ResponElimina
  2. Joan!

    Així que hi vas ser al 2000? I com vas arribar a anar a Atlanta? Suposo que el teu viatge estava compost de algunes ciutats més perquè sino... És una destinació poc turística perquè de fet té molt poques coses que cridin.
    Mira he estat a uns quants llocs ja avui per avui, però me'n queden moltíssims!
    El mon és molt gran!!

    Una abraçada molt forta i molts records dels meus pares!!

    Gracies per comentar!!

    ResponElimina
  3. VICTOR BU AL HABLA!

    Supongo que el Paletin aún no ha podido escribir sobre este post porque aún estará con lágrimas en los ojos por la emoción producida al ser nombrado el museo de la coca cola...no seas así con el chaval que es muy sensible y cambiaría las 2 uefas del Sevilla por pisar tierra cocacola!!!
    Por cierto, la foto de los vagabundos me ha recordado a la del parque aquel de Amsterdam! Bonis borrachis sont!

    ResponElimina
  4. Records als teus pares also!

    Espero aquest link contesti a les teves preguntes:
    http://jucasel.blogspot.com/2010/08/tya-ten-years-ago-ctc2000-atlanta.html

    Unabraçada des de LH

    ResponElimina