diumenge, 9 de gener del 2011

World of Coca-Cola

La meva primera visita després de Thanksgiving va ser al museu de Coca-cola. Jo creia que allà a Atlanta el que es visitava era la fàbrica on es feia la Coca-cola, però òbviament no era una cosa a la que li hagués donat una volta, perquè com anava Coca-cola, entre totes les marques del món, a no tenir un museu dedicat i tan sols una visita a la fàbrica? Més que un museu, a Atlanta, a quatre passos del meu hotel es trobava el ‘World of Coca-Cola’, el Món de Coca-cola. Va ser una visita que havia reservat amb antelació, perquè no em volia quedar sense veure-la (només faltaria anar a Atlanta i perdre’m això!)

L'exterior del World of Coca-Cola

El museu està bastant bé sota el meu punt de vista. Explica la història de Coca-cola des dels seus inicis i hi ha algunes anècdotes molt curioses. Resulta que la beguda va ser creada en 1886 pel doctor Dr. John Stith Pemberton, un petit farmacèutic que es passava el dia fent proves i barreges per a noves begudes. Quan va donar amb aquesta nova beguda, la va col·locar a la ‘Soda Fountain’ de la seva farmàcia. Les farmàcies a Estats Units són molt diferents a les nostres. Aquí a part de vendre medicaments en una secció, tenen tot un reguitzell de productes que res tenen a veure amb el que nosaltres coneixem, entre elles històricament la venda de begudes i refrescs. Doncs bé, resulta que el que nosaltres coneixem com una novetat de les últimes dècades com és la Coca-Cola de tirador (tipus McDonald’s) és en realitat la forma original en què aquestes van néixer. Els refrescs eren xarops que es barrejaven (això si, per aquella època manualment) amb la ‘soda’ que és simplement l’aigua carbonatada i que en anglès significa refresc. No va ser fins a 8 anys després, al 1896, amb l’enorme creixement de la companyia, que es va decidir començar a embotellar la beguda, però anem a pams. Resulta que el nostre amic Pemberton, era molt bo creant begudes però no tan bo fent-l’hi publicitat. El primer any, va vendre a la seva farmàcia una mitjana de 9 begudes al dia. No seria just comparar-ho amb els més de 700 milions de gots que actualment se serveixen al dia, però és una referència. Cert és que en els primers passos d’aquesta estranya i nova beguda, es va crear el seu nom i el seu logo que perdura encara avui.

El símbol original de Coca-Cola als seus principis


Al cap de dos anys i just abans de morir, Pemberton va vendre la companyia per $2300 al senyor Candler, un home de negocis d’Atlanta que va aconseguir que en 10 anys Coca-cola es vengués a tot Estats Units i Canadà a força d’una intensa i incessant labor de màrqueting.

Línia d'embotellat de les ampolles que regalàven a la sortida

Va ser interessant descobrir, no en el museu de Coca-cola, sinó a força de llegir articles sobre el tema (no desvetllaran ells mateixos el seu secret, per descomptat), que la beguda era una combinació de llima, canyella, fulles de coca i les llavors d’un arbust brasiler, i s’usava originalment com un tònic per als nervis i el cervell, que alguns anomenaven elixir mèdic. Interessant…

Jo al front d'un grup de neveres i càmeres refrigeradores amb la publicitat de Coca-Cola

Després de l’enorme creixement produït pel seu innovador sistema d’embotellat externalitzat, pel seu encertat màrqueting en multitud de camps (repartiment de cupons de Coca-cola gratis, patrocinador de les olimpíades des de 1928, expansió cap a nous països ja en els anys 20, etc.), la seva publicitat ha anat sempre un pas més enllà. Al 1941 el seu president, Robert Woodruff, va declarar que qualsevol soldat americà en qualsevol part del món, podria aconseguir una ampolla de Coca-cola per 5 centaus, fos quin fos el preu que Coca-cola hagués de pagar per això. Què dir de la publicitat a televisió que creix en quantitat i qualitat cada any. Allà mateix al museu hi havia una sala de cinema on es mostrava una compilació de magnífics anuncis de Coca-cola a tot el món, tots amb aquest toc positiu tan característic. Us deixo uns quants dels que es podien veure allí (desenes i tots boníssims).


Per descomptat només sortien un parell que sonessin familiars, i per desgràcia no sortia un dels que ha estat considerat un dels millors anuncis de Coca-cola al nostre país. A qui no és capaç de commoure-li una mica un anunci com aquest? Realment mereixen molts premis els publicistes d’èxit rere èxit publicitari.


Una de les sales que més entretingut em va tenir va ser la de prova de begudes. Hi ha una sala dedicada a deixar-te provar moltes de les begudes que Coca-cola té al món sota diferents marques i multitud de sabors. Hi havia una sèrie de tiradors per a cada continent, amb diverses begudes de sabors molt dispars. En general els sabors que més em van agradar van ser els de l’Àfrica, molt dolços i afruitats, i els que menys amb diferència els asiàtics, de sabors molt amargs i secs… aquests xinesos són molt estranys…

Begudes comercialitzades a l'Àfrica

Al final de la visita a un museu com aquest, podeu imaginar el que trobes. Doncs si, una botiga enorme de ‘merchandising’ de Coca-cola on es podia trobar allò inimaginable relacionat amb la marca, com podia acabar sinó!
 Una petitíssima part de la botiga de productes Coca-Cola al museu


Mi primera visita después de Thanksgiving fue al museo de Coca-Cola. Yo creía que allí en Atlanta lo que se visitaba era la fábrica donde se hacía la Coca-Cola, pero obviamente no era algo a lo que le hubiera dado una vuelta, porque cómo iba Coca-Cola, entre todas las marcas del mundo, a no tener un museo dedicado y tan solo una visita a la fábrica. Más que un museo, en Atlanta, a cuatro pasos de mi hotel se encontraba el ‘World of Coca-Cola’, el Mundo de Coca-Cola. Fue una visita que había reservado con antelación, porque no me quería quedar sin verla (solo faltaría ir a Atlanta y perderme eso!)

Mural publicitario de Coca-Cola

El museo está bastante bien bajo mi punto de vista. Explica la historia de Coca-Cola desde sus inicios y hay algunas anécdotas muy curiosas. Resulta que la bebida fue creada en 1886 por el doctor Dr. John Stith Pemberton, un pequeño farmacéutico que se pasaba el día haciendo pruebas y mezclas para nuevas bebidas. Cuando dio con esta nueva bebida, la colocó en la ‘Soda Fountain’ de su farmacia. Las farmacias en Estados Unidos son muy diferentes a las nuestras. Aquí a parte de vender medicamentos en una sección, tienen toda una retahíla de productos que nada tienen que ver con lo que nosotros conocemos, entre ellas históricamente la venta de bebidas y refrescos. Pues bien, resulta que lo que nosotros conocemos como una novedad de las últimas décadas como es la Coca-Cola de tirador (tipo McDonald’s) son en realidad la forma original en que estas nacieron. Los refrescos eran jarabes que se mezclaban (eso si, por aquella época manualmente) con la ‘soda’ que es simplemente el agua carbonatada y que en inglés significa refresco. No fue hasta 8 años después, en 1896, con el enorme crecimiento de la compañía que se decidió empezar a embotellar la bebida, pero vamos por partes. Resulta que nuestro amigo Pemberton, era muy bueno creando bebidas pero no tan bueno haciéndoles publicidad. El primer año, vendió en su farmacia una media de 9 bebidas al día. No sería justo compararlo con los más de 700 millones de vasos que actualmente se sirven al día, pero es una referencia. Cierto es que en los primeros pasos de esta extraña y nueva bebida, se creó su nombre y su logo que perdura aun hoy.

Variedad de Botellas de Coca-Cola comercializadas 

Al cabo de dos años y justo antes de morir, Pemberton vendió la compañía por $2300 al señor Candler, un hombre de negocios de Atlanta que consiguió que en 10 años Coca-Cola se vendiera en todo Estados Unidos y Canadá a base de una intensa e incesante labor de marketing.

Variedad de bebidas propiedad de Coca-Cola que se comercializan en el mundo

Fue interesante descubrir, no en el museo de Coca-Cola, sino a base de leer artículos sobre el tema (no desvelarán ellos mismos su secreto, por supuesto), que la bebida era una combinación de lima, canela, hojas de coca y las semillas de un arbusto brasileño, y se usaba originalmente como un tónico para los nervios y el cerebro, que algunos llamaban elixir médico. Interesante…

Merchandising clásico de Coca-Cola. Hoy en día muchos de estos objetos son piezas de coleccionista

Tras el enorme crecimiento producido por su innovador sistema de embotellado externalizado, por su acertado marketing en multitud de campos (reparto de cupones de Coca-Cola gratis, patrocinador de las olimpiadas desde 1928, expansión hacia nuevos países ya en los años 20, etc.), su publicidad ha ido siempre un paso más allá. En 1941 su presidente, Robert Woodruff, declaró que cualquier soldado americano en cualquier parte del mundo, podría conseguir una botella de Coca-Cola por 5 centavos, fuera cual fuera el precio que Coca-Cola tuviera que pagar por ello. Qué decir de la publicidad en televisión que crece en cantidad y calidad cada año. Allí mismo en el museo había una sala de cine donde se mostraba una compilación de magníficos anuncios de Coca-Cola en todo el mundo, todos con ese toque positivo tan característico. Os dejo unos cuantos de los que se podían ver allí (decenas y todos buenísimos).


Por supuesto solo salía un par que sonaran familiares, y por desgracia no salía uno de los que ha sido considerado uno de los mejores anuncios de Coca-Cola en nuestro país. ¿A quien no es capaz de conmoverle un poco un anuncio como este? Realmente merecen muchos premios los publicistas de éxito tras éxito publicitario.


Una de las salas que más entretenido me tuvo fue la de prueba de bebidas. Hay una sala dedicada a dejarte probar muchas de las bebidas que Coca-Cola tiene en el mundo bajo distintas marcas y multitud de sabores. Había una serie de tiradores para cada continente, con varias bebidas de sabores muy dispares. En general los sabores que más me gustaron fueron los de África, muy dulces y afrutados, y los que menos con diferencia los asiáticos, de sabores muy amargos y secos… estos chinos son muy raros…

Bebidas comercializadas en Asia 

Al final de la visita a un museo como este, podéis imaginar lo que encuentras. Pues si, una tienda enorme de merchandising de Coca-Cola donde se podía encontrar lo inimaginable relacionado con la marca, ¡como iba a acabar sino!

Una pequeñísima parte de la tienda de productos Coca-Cola en el museo

dissabte, 8 de gener del 2011

Atlanta

Atlanta és una ciutat amb escasses atraccions turístiques a priori. Coneguda mundialment per haver estat ciutat olímpica al 1996, just després dels jocs de Barcelona ‘92, no conserva al contrari que la seva predecessora, pràcticament cap símbol obvi de que allà es van celebrar un dia uns jocs olímpics. Allotjant-me en ple “downtown” (el centre de la ciutat) esperava trobar una mica més de sabor a ciutat renovada, moderna i viva. Potser l’exemple diari que tinc de Barcelona no és un bon punt de partida per a cap ciutat olímpica, però a part de la meva sensació personal el sentiment americà va també en aquesta línia.

Traient el cap per la finestra de l’hotel, veia un aparcament a l’aire lliure i uns quants edificis, alguns gratacels, la majoria d’ells hotels, i un parc. El Centennial Olympic Park és un dels pocs símbols que recorda als visitants que un dia allí es van celebrar uns jocs olímpics.

 Part del Centennial Olympic Park

A part d’això, a la ciutat no es conserva més que un estadi, que ara alberga a l’equip local de beisbol, els Atlanta Braves i tampoc sembla estar en molt bona forma.

Vista des de la finestra de l'habitació

Pel que sembla, Atlanta va decidir utilitzar fons privats per finançar els jocs olímpics, i això va produir millores molt focalitzades a construir gratacels i edificis d’oficines, més que a millorar infraestructures com a carreteres o el clavegueram i donar vida als barris desfavorits i els que ni tan sols ho eren tant.

Un dels suburbis pobres d'Atlanta

Fins i tot l’alcalde d’Atlanta durant els jocs olímpics, va reconèixer que li hagués agradat col·locar algun tipus de símbol olímpic en cada estructura que van construir, però temien gastar-hi massa diners. En aquest sentit, no sóc cap expert en obra pública però de sobte 57 milions de dòlars em sembla una quantitat bastant elevada pel Centennial Park, un parc bastant senzillet, encara i tenint les seves fonts de música i color.

Les fonts de música i color del Centennial Olympic Park

Encara que és cert que la meva visita va ser durant el cap de setmana d’Acció de Gràcies i que suposo que no es pot esperar molta gent al carrer, em va semblar que el centre d’Atlanta era un lloc bastant mort i sense moviment de gent. Per desgràcia l’única cosa que podies veure a cada racó i a tota hora, era una quantitat exagerada de sense sostres aguaitant-te per aconseguir uns dòlars. Un fins i tot em va dir que m’acompanyava al caixer a treure quan li vaig dir que no portava res. Anem tots dos agafats de la mà home, és clar que si…

Grup de sensesostres reunits a una plaça d'Atlanta

Els únics atractius turístics que la ciutat presentava sobre el paper eren, el museu de Coca-cola, una cosa que realment sí em venia de gust visitar, l’Aquarium, pel que sembla un dels més grans del món, però que no vaig visitar per falta de temps i perquè no era la meva prioritat, els estudis centrals de la CNN, el memorial a Martin Luther King i la casa de l’escriptora de “El que el vent s’endugué”. La resta, passejar per una ciutat meridional d’Estats Units d’arquitectura un tant diferent i d’aspecte més aviat pobre. Això si, els anuncis de Coca-Cola per tot arreu li donàven una mica de color.

Jo fent un anunci de Coca-Cola gratis als carrers d'Atlanta, bebent-me un Sprite (que és de Coca-Cola)



Atlanta es una ciudad con escasas atracciones turísticas a priori. Conocida mundialmente por haber sido ciudad olímpica en 1996, justo después de los juegos de Barcelona ‘92, no conserva al contrario que su predecesora, prácticamente ningún símbolo obvio de que allí se celebraron un día unos juegos olímpicos. Alojándome en pleno “downtown” (el centro de la ciudad) esperaba encontrar algo más de sabor a ciudad renovada, moderna y viva. Quizá el ejemplo diario que tengo de Barcelona no es un buen punto de partida para ninguna ciudad olímpica, pero aparte de mi sensación personal el sentimiento americano va también en esa línea.

Asomándome a la ventana del hotel, veía un aparcamiento al aire libre y unos cuantos edificios, algunos rascacielos, la mayoría de ellos hoteles, y un parque. El Centennial Olympic Park es uno de los pocos símbolos que recuerda a los visitantes que un día allí se celebraron unos juegos olímpicos.

Monumento en el Centennial Olympic Park

A parte de eso, en la ciudad no se conserva más que un estadio, que ahora alberga al equipo local de béisbol, los Atlanta Braves y tampoco parece estar en muy buena forma.

Hotel Westin y otros rascacielos desde el Centennial Olympic Park

Al parecer, Atlanta decidió utilizar fondos privados para financiar los juegos olímpicos, y eso produjo mejoras muy focalizadas en construir rascacielos y edificios de oficinas, más que en mejorar infraestructuras como carreteras o alcantarillado y dar vida a los barrios desfavorecidos y los que ni siquiera lo eran tanto. Incluso el alcalde de Atlanta durante los juegos olímpicos, reconoció que le hubiera gustado colocar algún tipo de símbolo olímpico en cada estructura que construyeron, pero temían gastar demasiado dinero en ello. En este sentido, no soy ningún experto en obra pública, pero 57 millones de dólares me parece una cantidad bastante elevada por el Centennial Park, un parque bastante sencillito, aunque tenga sus fuentes de música y color.

Estatua en honor a Billy Payne, el impulsor de los juegos de Atlanta, junto al gran árbol de Navidad del parque

Aunque es cierto que mi visita fue en el fin de semana de Acción de Gracias y que supongo que no se puede esperar mucha gente en la calle, me pareció que el centro de Atlanta era un lugar bastante muerto y sin movimiento de gente. Por desgracia lo único que podías ver en cada rincón y a todas horas, era una cantidad exagerada de vagabundos acechándote para conseguir unos dólares, uno incluso me dijo que me acompañaba al cajero a sacar cuando le dije que no llevaba nada. Vamos los dos cogidos de la mano hombre, claro que si…

El Aquarium

Los únicos atractivos turísticos que la ciudad presentaba sobre el papel eran, el museo de Coca-Cola, algo que realmente sí me apetecía visitar, el Aquarium, al parecer uno de los más grandes del mundo, pero que no visité por falta de tiempo y porque no era mi prioridad, los estudios centrales de la CNN, el memorial a Martin Luther King y la casa de la escritora de “Lo que el viento se llevó”. El resto, pasear por una ciudad sureña de Estados Unidos de arquitectura algo diferente y de aspecto más bien pobre. Eso sí, los anuncios de Coca-Cola por todos lados le daban algo de color.


Anuncios de Coca-Cola

dimecres, 5 de gener del 2011

Thanksgiving day

En Pete viu amb la seva família aproximadament una mitja hora al nord d’Atlanta en taxi, en una zona residencial, on l’única manera d’arribar és amb cotxe. Vaig intentar descobrir la manera d’arribar-hi en transport públic i es tractava d’agafar el metro fins a l’última parada capal nord, després un autobús i després no hi havia més remei que apropar-se a buscar-me amb el cotxe un parell de quilòmetres, una odissea. L’hi vaig comentar al Pete per veure que li semblava la idea i em va dir que ni se’m passés pel cap, que agafés un taxi que ell me’l pagava. La idea que ell em pagués el taxi d’anada i de tornada em feia bastant vergonya, així que vaig pagar jo els 70 dòlars de l’anada i vaig accedir humilment al fet que em fes un préstec a la tornada ja que la meva economia no estava tan pròspera com per gastar 150 dòlars en taxis en un dia.

El saló de la casa. Llàstima que no es veu la tele, perquè amb la distància que hi ha us la podeu imaginar...

Tan sols arribar a la casa al voltant de les 2 de la tarda, vaig ser rebut molt càlidament, primer pel Pete i els seus gossos al jardí, i més tard per la resta de la seva família. El gat no va poder rebre’m perquè el vaig vetar a causa de la meva al·lèrgia, pobre… En Pete viu amb la seva dona, la Nora, que és francesa i els seus dos fills, la Sarah Jane i el Sean. De visita per uns dies aprofitant les festes, estaven també per allí els seus pares, el Pete i la Jule i el seu avi Leo. En resum, el nucli familiar més proper i jo. Tan sols arribar, ens vam asseure una estona al saló a prendre un aperitiu i a xerrar una estona. La casa és espectacular, presidida per un saló enorme amb sostres alts que donen una gran sensació d’amplitud.

La Nora i en Pete destapant el gall d'indi

Mentre xerràvem, a la seva cuina típica americana, el gall dindi s’anava coent al forn amb tot el seu farciment. Al cap de l’estona ens en vam anar cap a la cuina per acabar de preparar el menjar típic del dia d’Acció de Gràcies: gall dindi (que sempre veiem a les pelis i del que, en aquesta època, el super s'omple de bat a bat), farcit, nabius, puré de patates, mongetes verdes saltejades i els pastissos típics per a postres. Abans de començar a sopar (a les 4 de la tarda…) tots vam ajuntar les mans per resar l’oració i donar Gràcies abans de començar a sopar, super típic.

Congelador del supermercat replet de galls d'indi i atenció al preu, $1,29!!

El plat estàndard d'Acció de Gràcies amb una miqueta de tot. Per suposat després es repeteix!

El menjar estava deliciós i com no, em vaig posar les botes! Havent sopat vam estar veient futbol americà a la tele, pel que sembla, molt típic del dia d’Acció de Gràcies i després el Pete i jo vam baixar al soterrani a que m’ensenyés un dels tresors de la seva casa, la sala de música. Resulta que el Pete toca en un grup de música amb uns amics, i cada dues setmanes van a tocar a algun bar dels voltants. El seu soterrani serveix de lloc d’assaig, i està ple de guitarres, pianos, bateria… El millor és la demostració que li vaig demanar que em fes perquè veiéssiu el cap tan modern que tinc.

En Pete tocant la guitarra elèctrica i el piano al seu "estudi"

El seu fill Sean, que té diversos dons entre ells el de la música, ha sortit al pare i toca el piano de meravella i ni tan sols ha pres classes mai, simplement una de teoria de la música. També una meravella sentir-lo tocar com podeu comprovar i no tan sols això sino que la melodia que podeu sentir al video l'ha creada ell mateix.

El sòtan ple d'instruments

Encara que Acció de Gràcies no és una tradició que se celebri a Espanya, per als americans significa molt, i per a mi va significar molt poder-la viure des de dins i compartir amb ells el seu dia i els seus costums i més amb el tracte tan especial que em van donar. Tal com la festa nacional va néixer, al final i al principi dels cicles de collita per donar gràcies a Déu per les bones collites, jo donava gràcies als Foley per la seva hospitalitat i generositat a tenir-me amb ells en un dia tan especial.



Pete vive con su familia aproximadamente una media hora al norte de Atlanta en taxi, en una zona residencial, donde la única manera de llegar es en coche. Intenté descubrir la manera de llegar allí en transporte público y se trataba de coger el metro hacia la última parada al norte, después un autobús y después no había más remedio que acercarse a buscarme con el coche un par de kilómetros, una odisea. Se lo comenté a Pete para ver que le parecía la idea y me dijo que ni se me pasara por la cabeza, que cogiera un taxi que él me lo pagaba. La idea de que él me pagara el taxi de ida y de vuelta me daba bastante vergüenza, así que pagué yo los 70 dólares de la ida y accedí humildemente a que me hiciera un préstamo a la vuelta ya que mi economía no estaba tan boyante como para gastar 150 dólares en taxis en un día.

Salón y comedor en una vista desde la cocina

Tan solo llegar a la casa alrededor de las 2 de la tarde, fui recibido muy cálidamente, primero por Pete y sus perros en el jardín, y más tarde por el resto de su familia. El gato no pudo recibirme porque lo veté debido a mi alergia, pobre… Pete vive con su mujer Nora, que es francesa y sus dos hijos, Sarah Jane y Sean. De visita por unos días aprovechando las fiestas, estaban también por allí sus padres, Pete y Jule y su abuelo Leo. En resumen, el núcleo familiar más cercano y yo. Tan solo llegar, nos sentamos un rato en el salón a tomar un aperitivo y a charlar un rato. La casa es espectacular, presidida por un salón enorme con techos altos que dan mucha sensación de amplitud.

Nora, Pete y los padres de Pete cocinando en la cocina

Mientras charlábamos, en su cocina típica americana, el pavo se iba cociendo en el horno con todo su relleno. Al cabo del rato nos fuimos hacia la cocina para acabar de preparar la comida típica del día de Acción de Gracias: pavo (que siempre vemos en las pelis y del que, en esta época, el super se llena de cabo a rabo), relleno, arándanos, puré de patatas, judías verdes salteadas y las tartas típicas de postre. Antes de empezar a cenar (a las 4 de la tarde…) todos juntamos las manos para rezar la oración y dar Gracias antes de empezar a comer, super típico.

El famoso pavo relleno

Todos a la mesa justo antes de la oración que dio paso a la comilona

La comida estaba deliciosa y como no, me puse las botas! Después de comer estuvimos viendo fútbol americano en la tele, al parecer, muy típico del día de Acción de Gracias y luego Pete y yo bajamos al sótano a enseñarme uno de los tesoros de su casa, la sala de música. Resulta que Pete toca en un grupo de música con unos amigos, y cada dos semanas van a tocar a algún bar de los alrededores. Su sótano sirve de lugar de ensayo, y está lleno de guitarras, pianos, bateria… Lo mejor es la demostración que le pedí que me hiciera para que vierais el jefe tan moderno que tengo.

Un saloncito en el sótano antes del estudio de música

Su hijo Sean, que tiene varios dones entre ellos el de la música, ha salido al padre y toca el piano de maravilla y ni siquiera ha tomado clases nunca, simplemente uno de teoría de la música. También una maravilla oírlo tocar como podéis comprobar y no solo eso, sino que la melodía que ois en el vídeo la ha creado él mismo.


Sean, el hijo de Pete, tocando una de sus canciones en el piano

Aunque Acción de Gracias no es una tradición que se celebre en España, para los americanos significa mucho, y para mi significó mucho poderla vivir desde dentro y compartir con ellos su día y sus costumbres y más con el trato tan especial que me dieron. Tal como la fiesta nacional nació, al final y al principio de los ciclos de cosecha para dar gracias a Dios por las buenas cosechas, yo daba gracias a los Foley por su hospitalidad y generosidad en tenerme con ellos en un día tan especial.

La familia al completo justo antes de mi partida: Sean, yo, Sarah Jane, Leo, Pete, Nora, Jule y Pete padre


Foto 1: El salón de la casa. Lástima que no se ve la tele, porque con la distancia que hay os la podéis imaginar...

Foto 2: Nora y Pete destapando el pavo

Foto 3: Congelador del supermercado repleto de pavos y atención al precio, $1,29!!

Foto 4: El plato estándar de Acción de Gracias con un poco de todo. Por supuesto después se repite!

Video 1: Pete tocando la guitarra eléctrica y el piano en su "estudio"

Foto 5: El sótano lleno de instrumentos

dilluns, 3 de gener del 2011

Holiday Inn - Downtown Atlanta

Una vegada vaig arribar a Atlanta el dimecres a la nit, no va ser difícil arribar a l’hotel que havia reservat, el Holiday Inn, en ple centre de la ciutat. L’hotel estava molt bé, sobretot pel preu que havia pagat per ell ($45 dòlars la nit) Habitació espaiosa, bany en la mateixa línia, net amb bones vistes… Tot semblava molt bonic fins que em vaig anar a dormir tan tranquil·lament. A les 2 del matí alguna cosa em desperta de sobte, una picor intensa al peu. Automàticament, i vist el meu historial d’atacs de bestioles en diferents situacions, em desperto i examino el llit dins en la meva habitual paranoia (no infundada). Sempre que em passa alguna cosa així vull creure que efectivament és una imaginació meva o un simple mosquit traïdor sense més, però en aixecar l’edredó m’esperava el pitjor… un “chinche”!! Una vegada més aquestes desgraciades bestioles envaïen el meu espai vital!! Sense esperar ni un segon vaig agafar el fastigos bitxet i el vaig llençar pel lavabo perquè patís una mort lenta i angoixant com mereixia i em vaig fer la maleta per anar a recepció al que em canviessin d’habitació. Això van fer i el primer que vaig fer en arribar a la nova habitació va ser obrir el llit i examinar-lo de cap a cap. Per a la meva desesperació vaig descobrir un minúscul bitxet, que no era un “chinche” però al que no anava a permetre compartir llit amb mi de cap manera, així que vaig baixar de nou a que em canviessin d’habitació. Així ho va fer el recepcionista, i a la tercera, després d’examinar el llit completament, vaig decidir que em quedaria allà. De tota manera vaig dormir fatal perquè tant sols de pensar-ho em començava a picar tot i m’anava despertant a cada segon. Almenys ja no hi havia habitants al meu llit. L’única cosa que vaig treure de bo en aquesta experiència és que em van regalar l’esmorzar de l’endemà per les molèsties. Val més això que res! No tinc cap foto del “chinche” per ensenyar perquè no estava per la labor com comprendreu!

 Façana principal exterior de l'hotel


Una vez llegué a Atlanta el miércoles por la noche, no fue difícil llegar al hotel que había reservado, el Holiday Inn, en pleno centro de la ciudad. El hotel estaba muy bien, sobre todo por el precio que había pagado por él ($45 dólares la noche) Habitación espaciosa, baño en la misma línea, limpio con buenas vistas… Todo parecía muy bonito hasta que me fui a dormir tan tranquilamente. A las 2 de la mañana algo me despierta de repente, un picor intenso en el pie. Automáticamente, y visto mi historial de ataques de bichos en diferentes situaciones, me despierto y examino la cama dentro de mi habitual paranoia (no infundada). Siempre que me pasa algo así quiero creer que efectivamente es una imaginación mía o un simple mosquito traicionero sin más, pero al levantar el edredón me esperaba lo peor… un chinche!! Una vez más estos desgraciados bichos invadían mi espacio vital!! Sin esperar ni un segundo cogí al asqueroso bicho y lo tiré por el lavabo para que sufriera una muerte lenta y angustiosa como merecía y me hice la maleta para ir a recepción a que me cambiaran de habitación. Eso hicieron y lo primero que hice al llegar a la nueva habitación fue abrir la cama y examinarla de cabo a rabo. Para mi desesperación descubrí un minúsculo bichito, que no era un chinche pero al que no iba a permitir compartir cama conmigo de ninguna manera, así que bajé de nuevo a que me cambiasen de habitación. Así lo hizo el recepcionista, y a la tercera, después de examinar la cama completamente, decidí que me iba a quedar ahí. De todas maneras dormí fatal porque solo pensarlo me empezaba a picar todo y me iba despertando a cada segundo. Por lo menos ya no había habitantes en mi cama. Lo único que saqué de bueno en esta experiencia es que me regalaron el desayuno del día siguiente por las molestias. Algo es algo! No tengo ninguna foto del chinche para enseñar porque no estaba por la labor como comprenderéis!

Interior de la habitación

dijous, 16 de desembre del 2010

Semana de Thanksgiving y Pete

El dia d’Acció de Gràcies és, als Estats Units, una data tan assenyalada com els Nadal o fins i tot alguns consideren que major. Se celebra el quart dijous de novembre i el país sencer es paralitza, o vist des d’una altra banda, la no laboral, tothom es torna boig. Dijous i divendres són festius i el dimecres pràcticament també perquè les jornades se solen acabar al migdia i el país sencer es posa en marxa i a viatjar. En aquest país hi ha una mobilitat interna terrible, que a Espanya resulta inimaginable. És habitual que la gent no visqui a la ciutat on ha nascut sinó que, motius acadèmics, laborals o personals els han portat a viure a una altra ciutat del país sense cap problema i com una cosa normal. En ocasions i degut a la gran extensió d’aquest país, poden viure a 5 o 6 hores d’avió de casa i a 2 o 3 hores de diferència horària com una cosa habitual. Quan arriba Acció de Gràcies, tota aquesta gent es posa en marxa per reunir-se amb les seves famílies, així que els aeroports es tornen impracticables.

El meu cap aquí a Estats Units, en Pete, em va avisar que era la festivitat més sonada de l’any i que la gent es tornava boja. Com aquí és una festa tan i tan assenyalada, per passar en família, el Pete no va voler que la passés sol i em va convidar a passar-la amb ell i la seva família a Atlanta, on ell viu. Després d’algun que altre pla fallit que havia mig planejat per a aquella setmana, vaig decidir que la millor forma de passar un Thanksgiving a Amèrica del Nord era amb una família de locals, per tal d’endinsar-me una mica més en la seva cultura i costums, i què millor que aprofitar la invitació d’en Pete, una persona que mereix per la meva banda i des que he arribat, muntanyes d’elogis i paraules positives. Quants caps conviden a algun dels seus empleats a passar una festa tan assenyalada per als americans amb la seva família a casa, i encara més significatiu, quants empleats estarien disposats a passar uns dies de vacances amb el seu cap voluntàriament. Tant sols això ja és senyal de quin tipus de persona és.

La primera vegada que vaig tenir una conversa amb ell per telèfon, jo des de Barcelona, vam estar una mitja hora parlant de treball, òbviament en anglès, i al final de la conversa em va preguntar si jo era nascut a Barcelona. Quina va ser la meva sorpresa en respondre-li que sí i que automàticament ell, americà de soca-rel amb bandera nord-americana a l’entrada de casa seva i tot, se’m posés a parlar en un català impecable. Els meus ulls es van obrir com a plats i vam parlar per un moment en català, mentre jo no sortia de la meva sorpresa, quan va dir “bé, el meu català està una mica oxidat, parlo molt millor l’espanyol” i vam seguir parlant en un castellà amb un accent perfecte d’Espanya. Li vaig preguntar que com era possible el que estava sentint i em va respondre que ell havia viscut a Barcelona al 1986… Fa 25 anys!! Però ni tan sols per una llarga temporada, simplement per 9 o 10 mesos!! Hauríeu de sentir-lo parlar, és increïble a part de ser un orgull per mi que aprengués el català i encara sigui capaç de parlar-lo. Aquest apropament a la meva cultura, va relaxar molt les meves pors en un primer moment, i després coneixent una mica més la seva forma de ser i sobretot de Liderar (amb majúscula) un equip de treball, els meus temors es van dissipar completament.

Com ho vaig passar amb ell i la seva família a Atlanta i les coses que em van sorprendre encara més vindran en el següent post!

El Pete i jo davant de casa seva


El día de Acción de Gracias es, en Estados Unidos, una fecha tan señalada como Navidad o incluso algunos consideran que mayor. Se celebra el cuarto jueves de noviembre y el país entero se paraliza, o visto por otro lado, el no laboral, todo el mundo se vuelve loco. Jueves y viernes son festivos y el miércoles prácticamente también porque las jornadas se suelen acabar a mediodía y el país entero se pone en marcha y a viajar. En este país hay una movilidad interna terrible, que en España resulta inimaginable. Es habitual que la gente no viva en la ciudad donde ha nacido sino que motivos académicos, laborales o personales les han llevado a vivir en otra ciudad del país sin ningún problema y como una cosa normal. Cuando llega Acción de Gracias, toda esa gente se pone en marcha para reunirse con sus familias así que los aeropuertos se vuelven impracticables.

Uno de los centenares de soldados que viajaban a casa por Acción de Gracias a mi llegada al aeropuerto de Atlanta. Sorprendente por la falta de costumbre de ver soldados de uniforme en zona civil, muy habitual en Estados Unidos.


Mi jefe aquí en Estados Unidos, Pete, me aviso que era la festividad más sonada del año y que la gente se volvía loca. Como aquí es una fiesta tan y tan señalada, para pasar en familia, Pete no quiso que la pasara solo y me invitó a pasarla con él y su familia en Atlanta, donde él vive. Después de algún que otro plan fallido que había medio planeado para esa semana, decidí que la mejor forma de pasar un Thanksgiving en Norteamérica era con una familia de locales para adentrarme un poco más en la cultura y costumbres, y qué mejor que aprovechar la invitación de Pete, una persona que merece por mi parte y desde que he llegado, montañas de elogios y palabras positivas. Cuántos jefes invitan a alguno de sus empleados a pasar una fiesta tan señalada para los americanos con su familia en casa, y aún más significativo, cuántos empleados estarían dispuestos a pasar unos días de vacaciones con su jefe voluntariamente. Solo eso ya es señal de qué tipo de persona es.

La primera vez que tuve una conversación con él por teléfono, yo desde Barcelona, estuvimos una media hora hablando de trabajo, obviamente en inglés, y al final de la conversación me preguntó si yo era nacido en Barcelona. Cuál fue mi sorpresa al responderle que sí y que automáticamente él, americano de pura cepa con bandera estadounidense en la entrada de su casa y todo, se me pusiera a hablar en un catalán impecable. Mis ojos se abrieron como platos y hablamos por un momento en catalán, mientras yo no salía de mi asombro, cuando dijo “bueno, mi catalán está un poco oxidado, hablo mucho mejor el español” y seguimos hablando en un castellano con un acento perfecto de España. Le pregunte que como era posible lo que estaba oyendo y me respondió que él había vivido en 1986 en Barcelona… ¡¡Hace 25 años!! Pero ni siquiera por una larga temporada, ¡¡simplemente por 9 o 10 meses!! Tendríais que oírle hablar, es increíble a parte de ser un orgullo para mí que aprendiera catalán y aún sea capaz de hablarlo. Ese acercamiento a mi cultura, relajó mucho mis miedos en un primer momento, y después conociendo un poco más su forma de ser y sobretodo de Liderar (con mayúscula) un equipo de trabajo, mis temores se disiparon completamente.

Como lo pasé con él y su familia en Atlanta y las cosas que me sorprendieron aún más vendrán en el siguiente post!

dimarts, 14 de desembre del 2010

Football: Washington Redskins - Philadelphia Eagles

La meva etapa a Boston va estar plagada d’esdeveniments esportius clàssics nord-americans, però degut a que només vaig estar-m’hi un semestre que va començar al gener i va acabar a l’estiu, no vaig tenir l’oportunitat d’anar a cap partit de futbol americà ja que la lliga comença al setembre i acaba normalment al desembre. Abans de venir a Washington ja tenia clar que compliria amb la meva assignatura pendent aquesta vegada i a això em vaig encaminar ben ràpid en arribar, quan em vaig comprar la meva entrada per veure als RedSkins en acció. De seguida que vaig veure els preus vaig decidir que el meu primer partit de la NFL (National Football League) en directe també seria l’últim, almenys aquesta temporada. Els més de 100 dòlars que em va costar a la revenda (que aquí és legal) incloent les despeses d’enviament, van tenir bastant a veure amb aquesta decisió. I la ràbia que dóna que l’entrada més barata que has trobat, per al voltant de 80 dòlars valgués originalment $29…

La meva entrada

Una vegada arribat el dia, em vaig dirigir al FedEx Field, estadi dels RedSkins. El metro ja respirava l’ambient dels grans partits, amb centenars de seguidors vestits amb els colors vermell i daurat de l’equip local. També alguns fans dels Eagles de Philadelphia es barrejaven pacíficament en el vagó. És genial com conviuen les aficions dels equips a Estats Units com a norma general. Seguidors d’un i altre bàndol s’ajunten en els estadis colze amb colze a animar als seus equips sense que això suposi una provocació o creï una situació tibant.

Després de caminar una mitja hora fins a arribar a l’estadi seguit i precedit d’una marabunta de “pieles rojas”, vaig anar a buscar el meu lloc, en el qual ja d’entrada sabia que no m’anava a asseure ja que l’entrada deia “vista obstruïda”. Ni tan sols es van molestar a escriure “parcialment” així que només vaig anar a visitar el meu lloc oficial per veure el que significa obstruïda. En ocasions al·lucino com pot ser legal vendre entrades així. El seient estava a l’última fila de la primera graderia i la segona, que fa de sostre s’endinsa tant que amb prou feines deixava veure la meitat del camp. Malgrat això, podia haver vist la meitat del camp, però aquesta gent té fins i tot el valor de vendre entrades com la que podeu veure a la foto. Aquest és un lloc real que es ven al FedEx Field.

Vista obstruida. No home no! Tampoc està tant obstruida!!

Me’n vaig anar òbviament a un lloc amb bona visibilitat i vaig gaudir d’un partit genial en el qual els Eagles van apallissar als RedSkins. Tant sols començar el partit, els visitants van aiguar la festa al recentment renovat per 5 temporades Donovan McNabb aconseguint el primer dels seus touchdowns. Ja es forjava la monumental derrota. Em va saber fatal per la cara de pena que se li devia quedar al pobre McNabb havent estat renovat per uns mísers 78 milions de dòlars. Segur que ho va passar realment malament.

Vaig entendre el joc bastant bé i em vaig divertir molt. No em va semblar gens avorrit, com havia sentit alguna que altra vegada i fins i tot vaig vibrar amb els locals en alguna de les jugades. Vaig tenir fins i tot la sort de presenciar en directe 4 touchdowns d’un dels jugadors estrella de la lliga, Michael Vick, però sobretot vaig gaudir de l’ambient que em va semblar amb diferència el millor i més apassionant de tots els esports que he presenciat en directe als Estats Units.

La part dolenta va ser que va començar a ploure a mig partit i no portava paraigua, però això almenys em va donar l’oportunitat d’arribar pràcticament a la primera fila de l’estadi per gaudir una estona del joc des d’a prop.

Amb la intenció de transmetre una mica millor l’aspecte de l’estadi i la sensació en directe, he preparat un vídeo curtet i així he pogut incloure més fotos i vídeos. Com sempre, val més una (o més) imatges, que mil paraules.





Mi etapa en Boston estuvo plagada de eventos deportivos clásicos estadounidenses, pero debido a que solo estuve un semestre que empezó en enero y acabó en verano, no tuve la oportunidad de ir a ningún partido de fútbol americano ya que la liga empieza en septiembre y termina normalmente en diciembre. Antes de venir a Washington ya tenía claro que iba a cumplir con mi asignatura pendiente esta vez y a eso me encaminé bien pronto al llegar, cuando me compré mi entrada para ver a los RedSkins en acción. Enseguida que ví los precios decidí que mi primer partido de la NFL (National Football League) en directo también sería el último, por lo menos esta temporada. Los más de 100 dólares que me costó en la reventa (que aquí es legal) incluyendo los gastos de envío, tuvieron bastante que ver con esa decisión. Y la rabia que da que la entrada más barata que has encontrado, por alrededor de 80 dólares valiera originalmente $29…

Una vez llegado el día, me dirigí al FedEx Field, estadio de los RedSkins. El metro ya respiraba el ambiente de los grandes partidos, con centenares de seguidores vestidos con los colores rojo y dorado del equipo local. También algunos fans de los Eagles de Philadelphia se mezclaban pacíficamente en el vagón. Es genial como conviven las aficiones de los equipos en Estados Unidos como norma general. Seguidores de uno y otro bando se juntan en los estadios codo con codo a animar a sus equipos sin que eso suponga una provocación o cree una situación tensa.

Exterior del FedEx Field

Después de caminar una media hora hasta llegar al estadio seguido y precedido de una marabunta de pieles rojas, fui a buscar mi sitio, en el que ya de entrada sabía que no me iba a sentar ya que la entrada decía “vista obstruida”. Ni siquiera se molestaron en escribir “parcialmente” así que solo fui a visitar mi sitio oficial para ver lo que significa obstruida. En ocasiones alucino como es legal vender entradas así. El asiento estaba en la última fila de la primera gradería y la segunda, que hace de techo se adentra tanto que apenas dejaba ver la mitad del campo. A pesar de eso, podía haber visto la mitad del campo, pero esta gente tiene incluso el valor de vender entradas como la que podéis ver en la foto. Ese es un sitio real que se vende en el FedEx Field.

Me fui obviamente a un sitio con buena visibilidad y disfruté de un partido genial en el que los Eagles apalizaron a los RedSkins. Nada más empezar el partido, los visitantes aguaron la fiesta al recién renovado por 5 temporadas Donovan McNabb consiguiendo el primero de sus touchdowns. Ya se fraguaba la monumental derrota. Me supo fatal por la cara de pena que se le debió quedar al pobre McNabb habiendo sido renovado por unos miseros 78 millones de dólares. Lo debió pasar realmente mal.

La vista desde mi nuevo sitio

Entendí el juego bastante bien y me divertí mucho. No me pareció nada aburrido, como había oído alguna que otra vez e incluso vibré con los locales en alguna de las jugadas. Tuve incluso la suerte de presenciar en directo 4 touchdowns de uno de los jugadores estrella de la liga, Michael Vick, pero sobre todo disfruté del ambiente que me pareció con diferencia el mejor y más apasionante de todos los deportes que he presenciado en directo en los Estados Unidos.

La parte mala fue que empezó a llover a medio partido y no llevaba paraguas, pero eso por lo menos me dio la oportunidad de llegar prácticamente a la primera fila del estadio para disfrutar un rato del juego de cerca.
Con la intención de transmitir un poco mejor el aspecto del estadio y la sensación en directo, he preparado un video cortito y así he podido incluir más fotos y videos. Como siempre, vale más una (o más) imágenes, que mil palabras.