dissabte, 22 de gener del 2011

USA: Una altra forma de treballar / Otra forma de trabajar

El motiu pel qual vaig venir a Washington ha estat òbviament motivat (i pagat) per la feina. Curiosament, entre una cosa i una altra, no he arribat a escriure mai sobre la meva labor diària i el lloc on passo la major part dels dies.

El costum de passar el dia a dia envoltat d’una forma de fer a Barcelona, d’una cultura de treball, la catalana i/o l’espanyola (si és que són diferents), et fa perdre de vista la possibilitat que hi hagi altres formes de treballar o fins i tot altres formes de pensar sobre el que ens envolta. Parlaré clar. La forma en què sento que es treballa a Espanya, per mal que em sàpiga dir-ho, es basa en treballar poc, queixar-nos molt i escaquejar-nos més. La cultura de l’esforç per aconseguir les coses brilla, en molts casos per la seva absència, però no cessem a reclamar “el que ens pertany”. Que ningú se senti ofès. Malgrat ser una visió molt àmplia i generalista, crec que pocs arguments en contra podem presentar. Per descomptat, individualment he conegut multitud d’excepcions, i fins i tot a casa he tingut grans exemples d’esforç i superació, però per desgràcia no abunden aquests exemples (un tampoc té sempre ganes de treballar, no és una crítica de la qual m’exclogui).

No parlaré dels Estats Units en general, perquè seria voler abastar més del que en realitat puc, perquè la meva experiència laboral es resumeix a l’empresa on treballo, el grup de companys al meu al voltant i la meva interacció amb clients. Pel que he experimentat, aquesta cultura es basa en uns principis diferents, parteix de bases totalment diferents. El sistema d’Espanya, que tanta falta fa a uns per subsistir, sota el meu punt de vista, no té un punt de tall ben definit i manté un cercle viciós de baix esforç (en el treball o en l’estudi).

Partint de la base que no sóc partidari del lliure acomiadament com a tal, ni del sistema anglosaxó en el seu conjunt, m’he adonat que el fet que funcioni d’aquesta manera, que als nostres ulls i al que estem acostumats a sentir sembla una atrocitat, ha creat a través dels anys una cultura (juntament amb molts altres factors per descomptat) de treballar bé i aconseguir resultats dia a dia.

L’exemple més clar que he trobat és que aquí, la gent ve normalment a l’oficina però els horaris són totalment flexibles. Moltes vegades treballem des de casa pels motius que sigui i ningú mira amb mals ulls el fet que no acudeixis al teu lloc habitual de treball. Si algú ha de sortir al metge o a fer algun tràmit, ningú demana un justificant perquè no existeix la cultura del escaqueig i ni tan sols se’ls passa pel cap. Al nostre país costa de creure una cosa així encara que molts siguin els que intentin instaurar-ho, perquè partim de la base equivocada. En aquest sistema si no aconsegueixes resultats, et pots quedar sense treball i amb poques ajudes, però això, lluny de ser una amenaça és una motivació. Qui voldria escaquejar-se amb el risc d’arribar a aquest punt?

La forma de treballar diària és magnífica. Ningú controla el que fas a cada minut perquè se suposa que està en el teu major interès el fet d’arribar a bon port amb les teves tasques. Ningú et mira de reüll ni per sobre de l’espatlla. Tots fan la seva part del treball i compten sense preguntar amb la part del seu company, que sense marge d’error lliura la seva part a temps. El meu cap viu a Atlanta, els companys amb els quals treballo braç a braç estan en Pittsburgh, Chicago, Utah i Sant Francisco. La majoria van poc per les seves respectives oficines, perquè perden molt temps en el camí o altres motius. Crec que molts ho veureu tan impensable com jo fins ara.
La conciliació de la vida familiar i laboral és una realitat i no una utopia com al nostre país. Moltes vegades he trucat a algun dels meus companys i els he enxampat recollint als nens del col·legi o a casa perquè el seu fill ha estat malalt. Ningú ho critica ni pensa que és una excusa, tot el contrari, s’estimula. No cal oblidar que un treballador feliç rendeix efectivament més del doble.

Ningú espera de tu que estiguis al teu lloc de treball més de 5 minuts més enllà de la teva hora de finalització de jornada, que per cert és a les 5. Moltes vegades em quedo, tant jo com els meus companys, perquè vull acabar alguna cosa que he començat o donar-li un volt més a algun treball, però és una opció personal i de fet se m’empeny a que no em quedi fins a molt tard. Al cap i a la fi, la conseqüència d’aquesta forma de fer desemboca en el compromís del treballador amb l’empresa perquè tot surti el millor possible.

Ningú, absolutament ningú, escalfa la cadira. Aquest costum tan espanyol de no treballar però que sembli que estic molt ocupat. Quan algú no té feina de seguida envia un mail col·lectiu per intentar ajudar als companys. Potser és la identificació amb l’equip que aquest grup puntual ha adquirit, o potser és el lideratge d’en Pete i altres caps.

Les reunions acaben i comencen puntuals, i vull dir puntuals. Si es fixa una trucada a les 8, i a les 8 i 2 minuts no has entrat a la conversa amb els altres, tots creuen que t’ha passat alguna cosa i et contacten per veure si t’uneixes amb ells. Encara més important que la puntualitat a l’entrada és la puntualitat a la sortida. Si la trucada està programada per a una hora, no et tindran més de 5 minuts més enllà i sempre que sigui absolutament necessari, però et demanaran disculpes repetides vegades en relació a això. El que segur no passarà és que la reunió s’allargui una hora i mitja més del previst i tothom compti amb el teu temps sense ni tan sols preguntar si tens altres menesters professionals o personals a atendre. Això bàsicament es diu respecte.

Com aquests fets tan tangibles existeixen uns altres en el tracte i en les formes, que són difícils d’explicar però que et transmeten la bona manera de fer dels americans. Potser he tingut sort i he anat a parar a un grup de professionals de cap a peus o potser és la cultura del país, el què és segur és que encara tenim molt per aprendre.

Imant que hi ha a la nevera d'una de les cuines de l'oficina. Tampoc ens passessim... (treballaria aquí de franc!)

Imán que hay en la nevera de una de las cocinas de la oficina. Tampoco nos pasemos... (trabajaría aquí gratis!)


El motivo por el que vine a Washington ha sido obviamente motivado (y costeado) por el trabajo. Curiosamente, entre una cosa y otra, no he llegado a escribir nunca sobre mi labor diaria y el lugar donde paso la mayor parte de los días.

La costumbre de pasar el día a día envuelto de una forma de hacer en Barcelona, de una cultura de trabajo, la catalana y/o la española (si es que son diferentes), te hace perder de vista la posibilidad de que haya otras formas de trabajar o incluso otras formas de pensar sobre lo que tenemos alrededor. Voy a hablar claro. La forma en que siento que se trabaja en España, mal que me pese decirlo, se basa en trabajar poco, quejarnos mucho y escaquearnos más. La cultura del esfuerzo para conseguir las cosas brilla, en muchos casos por su ausencia, pero no cesamos en reclamar “lo que nos pertenece”. Que nadie se sienta ofendido. A pesar de ser una visión muy amplia y generalista, creo que pocos argumentos en contra podemos presentar. Por supuesto, individualmente he conocido multitud de excepciones, e incluso en casa he tenido grandes ejemplos de esfuerzo y superación, pero por desgracia no abundan estos ejemplos (uno tampoco tiene siempre ganas de trabajar, no es una crítica de la que me excluya).

No hablaré de los Estados Unidos en general, porque sería querer abarcar más de lo que en realidad puedo, porque mi experiencia laboral se resume en la empresa donde trabajo, el grupo de compañeros a mi alrededor y mi interacción con clientes. Por lo que he experimentado, esta cultura se basa en unos principios diferentes, parte de bases totalmente distintas. El sistema de España, que tanta falta hace a unos para subsistir, bajo mi punto de vista, no tiene un punto de corte bien definido y mantiene un círculo vicioso de bajo esfuerzo (en el trabajo o en el estudio).

Partiendo de la base que no soy partidario del libre despido como tal, ni del sistema anglosajón en su conjunto, me he dado cuenta que el hecho de que funcione de esta manera, que a nuestros ojos y a lo que estamos acostumbrados a oír parece una atrocidad, ha creado a través de los años una cultura (junto con muchos otros factores por supuesto) de trabajar bien y conseguir resultados día a día.

El ejemplo más claro que he encontrado es que aquí, la gente viene normalmente a la oficina pero los horarios son totalmente flexibles. Muchas veces trabajamos desde casa por los motivos que sea y nadie mira con malos ojos el hecho de que no acudas a tu puesto habitual de trabajo. Si alguien tiene que salir al médico o a hacer algún trámite, nadie pide un justificante porque no existe la cultura del escaqueo y ni siquiera se les pasa por la cabeza. En nuestro país cuesta de creer algo así aunque muchos sean los que intenten instaurarlo, porque partimos de la base equivocada. En este sistema si no consigues resultados, te puedes quedar sin trabajo y con pocas ayudas, pero esto, lejos de ser una amenaza es una motivación. ¿Quien iba a querer escaquearse con el riesgo de llegar a tal punto?

La forma de trabajar diaria es magnífica. Nadie controla lo que haces a cada minuto porque se supone que está en tu mayor interés el llegar a buen puerto con tus tareas. Nadie te mira de reojo ni por encima del hombro. Todos hacen su parte del trabajo y cuentan sin preguntar con la parte de su compañero, que sin margen de error entrega su parte a tiempo. Mi jefe vive en Atlanta, los compañeros con los que trabajo codo con codo están en Pittsburgh, Chicago, Utah y San Francisco. La mayoría van poco por sus respectivas oficinas, porque pierden mucho tiempo en el camino u otros motivos. Creo que muchos lo veréis tan impensable como yo hasta ahora.

La conciliación de la vida familiar y laboral es una realidad y no una utopía como en nuestro país. Muchas veces he llamado a alguno de mis compañeros y los he pillado recogiendo a los niños del colegio o en casa porque su hijo ha estado malo. Nadie lo critica ni piensa que es una excusa, todo lo contrario, se estimula. No hay que olvidar que un trabajador feliz rinde efectivamente más del doble.

Nadie espera de ti que estés en tu puesto de trabajo más de 5 minutos más allá de tu hora de fin de jornada, que por cierto es a las 5. Muchas veces me quedo, tanto yo como mis compañeros, porque quiero acabar algo que he empezado o darle una vuelta más a algún trabajo, pero es una opción personal y se me empuja a que no me quede hasta tarde. Al fin y al cabo, la consecuencia de esta forma de hacer, desemboca en el compromiso del trabajador con la empresa para que todo salga lo mejor posible.

Nadie, absolutamente nadie, calienta la silla. Esa costumbre tan española de no trabajar pero que parezca que estoy muy ocupado. Cuando alguien no tiene trabajo enseguida manda un mail colectivo para intentar ayudar a los compañeros. Quizá es la identificación con el equipo que este grupo puntual ha adquirido, o quizá es el liderazgo de Pete y otros jefes.

Las reuniones acaban y empiezan puntuales, y quiero decir puntuales. Si se fija una llamada a las 8, y a las 8 y 2 minutos no has entrado a la conversación con los demás, todos creen que te ha pasado algo y te contactan para ver si te unes con ellos. Aún más importante que la puntualidad a la entrada es la puntualidad a la salida. Si la llamada está programada para una hora, no te van a tener más de 5 minutos más allá y siempre que sea absolutamente necesario, pero te pedirán disculpas repetidas veces al respecto. Lo que seguro no pasará es que la reunión se alargue una hora y media más de lo previsto y todo el mundo cuente con tu tiempo sin ni siquiera preguntar si tienes otros menesteres profesionales o personales que atender. Esto básicamente se llama respeto.

Como estos hechos tan tangibles están tantos otros en el trato y en las formas que son difíciles de explicar pero que te transmiten el buen hacer de los americanos. Quizá he tenido suerte y he dado con un grupo de profesionales de pies a cabeza, quizá es la cultura del país, lo que es seguro que es aún tenemos mucho que aprender.

dijous, 20 de gener del 2011

Starbucks: Nova mida - Nuevo tamaño

Estats Units és de tots conegut per la grandària en què qualsevol cosa que coneguis es multiplica en entrar en aquesta cultura. Fa 3 anys, en la meva anterior experiència en aquest país, un dels meus primers posts va estar dedicat a la grandària que tot adquireix en aquest país, basant-me en un enorme ‘pick up truck’ (una ranxera) que estava aparcada davant de casa diàriament. La seva mida era tan gran que li vaig haver de fer una foto panoràmica per poder-la abastar des d’una distància considerada normal per a qualsevol altre automòbil. El món de l’automòbil, i tot el que l’envolta, és un dels grans camps en què les grandàries impacten a qualsevol europeu en la seva primera visita al país.


Limousina Hummer de 8 rodes amb piscina al final. Un clar exemple

Les carreteres tenen infinitat de carrils, alguns utilitaris aconsegueixen grandàries majors a alguns autobusos de barri, el consum dobla qualsevol mitjana europea, i la gasolina val pràcticament la meitat que a Espanya. Tot un malbaratament de recursos.

Per un altre cantó, com haureu endevinat, es troba el menjar. Fa només uns dies, la cadena de cafeteries Starbucks, va llançar la seva nova mida de beguda, ‘Trenta’ en 14 estats d’Estats Units i aviat estarà a tot el país. Juntament amb els seus indesxifrables noms per a les mides (tall, gran, venti…), significant tots una mesura diferent per enorme, ara se’ls ha ocorregut llançar el ‘Trenta’, 31 unces de beguda d’una tirada. 31 unces, pels qui no estiguin acostumats a les estranyes mesures de volum anglosaxones (jo tampoc ho estic) és pràcticament un litre. Diu Starbucks que només serviran begudes fredes ara com ara en aquest nou envàs, encara que algun dels seus propis anuncis, publicitava també la venda de cafè. Com alguns han escrit, aquesta grandària excedeix la grandària estàndard d’un estómac humà, però a més… Qui necessita tal dosi de cafeïna d’un cop?


Mides ofertes per Starbucks en el moment, comparades amb una llauna i un estómac adult estàndard

Acostumo a veure a les nits, un programa de notícies que presenta l’Anderson Cooper a la cadena CNN. Una de les seves seccions més divertides és el ‘Ridiculist’, la llista de ridículs, que un dia d’aquesta setmana presentava a Starbucks en el més alt del seu rànquing, gràcies a la seva genial idea d’oferir begudes de tal mida, a més d’introduir un nom nou per fer créixer la confusió. Aquesta dada tampoc passava desapercebuda i es recordava una escena de la pel·lícula Role Models (Mal Exemple) en què el seu protagonista té un petit altercat a una cafeteria (suposadament Starbucks). Us deixo la transcripció del tall que trobareu al video adjunt:


- Can I get a large black coffee?
Em poses un cafè sol gran?
- A what?
Un que?
- Large black coffee.
Cafè sol gran.
- Do you mean a venti?
Et refereixes a un venti?
- No, I mean a large.
No, vull dir un de gran.
- Venti is large.
Venti és gran.
- No venti is twenty. Large is large. In fact tall is large and grande is Spanish for large. Venti is the only one that doesn’t mean large. It’s also the only one that’s Italian. Congratulations, you’re stupid in three languages.
No, ‘venti’ és vint. Gran és gran. De fet ‘tall’ és gran i ‘grande’ és gran en espanyol. Venti és l’únic que no significa gran. També és l’únic que és italià. Felicitats, sou estúpids en tres idiomes.
- Look dick, a venti is a large coffee.
Mira capullo, venti és un cafè gran.
- Really? says who: Fellini? Do you accept Lira, or is it all Euros now?
De debò? Qui ho diu? Fellini? Accepteu lires, o és tot en euros ara?

Una crítica graciosa que a molts se’ns ha passat pel cap amb Starbucks.

Realment tenen una fixació amb les quantitats super grans i és que només fa falta donar un volt pel supermercat i veure algunes mides que superen amb escreix els nostres hàbits, com els exemples que he captat a les fotos.

Pot (o no se si dir-li cisterna) de gelat gegant, en front d'un gelat del tamany d'un Hägeen Dazs normal

Garrafes de llet d'un galó, gairebé 4 litres

El pot petit de ketchup és de 400 gr. per comparar amb el gran de quilo i mig i els "pepinillos" de 4 litres

Per descomptat, sempre existeixen excepcions a la nostra terra, amb les quals ens delectem amb gust, però són excepcions i no la norma. Benvinguts a la llei del ‘Supersize me’!!


Anderson Cooper 360 - CNN - Ridiculist - 18 Gener/Enero 2011


Estados Unidos es de todos conocido por el tamaño en que cualquier cosa que conozcas se multiplica al entrar en esta cultura. Hace 3 años, en mi anterior experiencia en este país, uno de mis primeros posts fue dedicado al tamaño que todo adquiere en este país, basándome en un enorme ‘pick up truck’ (una ranchera) que estaba aparcada en frente de casa a diario. Su tamaño era tan grande que le tuve que hacer una foto panorámica para poderla abarcar desde una distancia considerada normal para cualquier otro automóvil. El mundo del automóvil, y todo lo que lo envuelve, es uno de los grandes campos en que los tamaños impactan a cualquier europeo en su primera visita al país.

Cadillac del 66. Uno de aquellos coches de consumo mínimo que aún circulan por EEUU

Las carreteras tienen infinidad de carriles, algunos utilitarios alcanzan tamaños mayores a algunos autobuses de barrio, el consumo dobla cualquier media europea, y la gasolina vale prácticamente la mitad que en España. Todo un derroche de recursos.

Precio de la gasolina. recordad que son galones y dólares. Sale a 50 centimos de euro el litro

Por otro lado, como habréis adivinado se encuentra la comida. Hace solamente unos días, la cadena de cafeterías Starbucks, lanzó su nuevo tamaño de bebida, ‘Trenta’ en 14 estados de Estados Unidos y pronto estará en todo el país. Junto con sus indescifrables nombres para los tamaños (tall, grande, venti…), significando todos una medida diferente de enorme, ahora se les ha ocurrido lanzar el ‘Trenta’, 31 onzas de bebida de una tirada. 31 onzas, para los que no estén acostumbrados a las extrañas medidas de volumen anglosajonas (yo tampoco lo estoy) es prácticamente un litro. Dice Starbucks que solo servirán bebidas frías por ahora en este nuevo envase, aunque alguno de sus propios anuncios, publicitaba también la venta de café. Como algunos han escrito, este tamaño excede el tamaño estándar de un estómago humano, pero además… Quién necesita tal dosis de cafeína de una vez?

Acostumbro a ver por las noches, un programa de noticias que presenta Anderson Cooper en la cadena CNN. Una de sus secciones más divertidas es el ‘Ridiculist’, la lista de ridículos, que un día de esta semana presentaba a Starbucks en lo más alto de su ranking, gracias a su genial idea de ofrecer bebidas de tal tamaño, además de introducir un nombre nuevo para acrecentar la confusión. Este dato tampoco pasaba desapercibido y se recordaba una escena de la película Role Models (Mal Ejemplo) en que su protagonista tiene un pequeño altercado en una cafetería (supuestamente Starbucks). Os dejo la trascripción del corte que encontraréis en el video adjunto:


- Can I get a large black coffee?
   Me pones un café solo grande?         
- A what?
   Un que?
- Large black coffee.
   Café solo grande.
- Do you mean a venti?
   Te refieres a un venti?
- No, I mean a large.
   No, quiero decir uno grande.
- Venti is large.
   Venti es grande.
- No venti is twenty. Large is large. In fact tall is large and grande is spanish for large. Venti is the only one that doesn’t mean large. It’s also the only one that’s Italian. Congratulations, you’re stupid in three languages.
   No, ‘venti’ es veinte. Grande es grande. De hecho ‘tall’ es grande y ‘grande’ es grande en español. Venti es el único que no significa grande. También es el único que es italiano. Felicidades, sois estúpidos en tres idiomas.
- Look dick, a venti is a large coffee.
   Mira capuyo, venti es un café grande.
- Really? says who: Fellini? Do you accept Lira, or is it all Euros now?
¿De verdad? ¿Quién lo dice? ¿Fellini? ¿Aceptáis liras, o es todo en euros ahora?

Una crítica graciosa que a muchos se nos ha pasado por la cabeza con Starbucks.

Realmente tienen una fijación con las cantidades super grandes y es que solo hace falta darse una vuelta por el supermercado y ver algunos tamaños que superan con creces nuestros hábitos, como los ejemplos que he captado en las fotos.

Bote (o no se si llamarlo cisterna) de helado gigante, frente a tarrina del tamaño de un Hägeen Dazs normal

Botellas de un litro de 'Mapple Syrup', caramelo para los pancakes

Maria Asunción con el bote de mayonesa de 2 kilos

Por supuesto, siempre existen excepciones en nuestra tierra, con las que nos deleitamos con gusto, pero son excepciones y no la norma. ¡¡Bienvenidos a la ley del ‘Supersize me’!!


dilluns, 17 de gener del 2011

Albert vs Food: The Vortex Bar & Grill

La nit abans de deixar Atlanta, em va venir de gust visitar un d’aquests llocs que el meu amic Adam Richmond del programa Man v Food mostra de tots els racons d’Estats Units. Per descomptat, abans de sortir de Washington, vaig examinar acuradament els seus consells i vaig apuntar les adreces dels llocs que pretenia visitar. El millor amb diferència tenia pinta de ser el Vortex sens dubte i el nom del plat a desafiar no tenia desaprofitament, la Double Bypass Burger. Després em vaig adonar que hi havia hamburgueses amb les que encara hagués tingut més probabilitats de bloquejar les meves artèries en un període més curt de temps, com la Super-Stack Heart Attack Burger, però em vaig quedar amb la que es mostrava a l’episodi de Man v Food, encara que aquesta fos un major desafiament.


El Vortex és un lloc molt però que molt peculiar. El seu interior està enterament decorat amb els objectes més insòlits. Banderes, cartells, lluminosos, caps d’animals, maquetes d’avions, ninots, elements esportius, teranyines, calaveres i fins a una moto BMW cavalcada per un esquelet complet penjada del sostre. No hi ha espai al sostre i les parets per res més, però en comptes de donar una sensació estressant, és acollidor. Tot vestit per una il·luminació vermella que li dóna el to càlid, però té la pinta de bar americà 100%. Ofereix una varietat de cerveses per parar un tren, però jo anava amb un altre objectiu: el meu Double Bypass.


Només asseure’m, em van donar la carta i vaig començar a riure’m frase rere frase. A part del menú de menjar, que ja és bastant entretingut de per si, tenen unes pàgines que vindrien a ser la política del local, titulades “Stuff you really need to know”, Coses que realment has de saber. Sisplau, si podeu llegir l’anglès (i entendre’l…) amplieu la foto de la pàgina que us adjunto, perquè valen la pena totes i cadascuna de les seccions que desglossen. Un local políticament incorrecte al 200%, que no va amb ximpleries a l’hora de marcar les seves normes. Com a exemple us posaré una de les seccions que es titula “Zona lliure d’idiotes”:

“Al Vortex el client NO sempre té la raó. Ens reservem el dret de no donar servei a algú, especialment si ets un grandíssim capullo. Ens esforcem a mantenir el Vortex com una zona lliure d’idiotes a tota hora, així que si actues com un idiota, ens assegurarem que fer-t’ho saber, just abans de llançar el teu cul de tonto al carrer.” I ja ho diu el següent paràgraf: “El Vortex no és políticament correcte. Si t’ofens fàcilment, hi ha moltes possibilitats que t’ofenguis aquí.”


Al tema, el menjar. Vaig començar per demanar una Coca-cola mentre examinava el menú acuradament, que va resultar ser més gran que el meu cap. La cosa prometia!


Tot seguit vaig demanar l’hamburguesa que portava en ment: Mitja lliura d’hamburguesa, 2 ous fregits, 6 rodanxes de formatge, 8 tires de bacon, tomàquet, enciam, pepinillos gegants i tot tapat, en comptes de per dues llesques de pa, com és habitual, per dos sandvitxos de formatge. Mmmmmm… Se’m feia la boca aigua igual que se’m fa ara escrivint-ho!!


La veritat és que estava boníssim, però va ser un desafiament assequible d’aconseguir per la talla. Diguem que vaig acabar bé, fins i tot amb ganes per a postres, així que, de totes les postres que em va recitar la cambrera, vaig escollir el de dolç de llet amb plàtan caramel·litzat i puré de no se que amb nata… Increïbles postres!! Calentet amb el seu plàtan cruixent que l’embolicava, la crema de dins amb una textura genial i el punt del dolç de llet i la canyella que el feien perfecte!


El que va acabar de completar la nit va ser que li vaig dir que em vengués un got de marxandatge de record i es va oblidar de posar-me’l al compte, cosa de la qual em vaig adonar abans de sortir del local i que em va ajudar a sortir amb més celeritat del lloc! Gràcies pel regal Vortex, però sobretot gràcies per aquest sopar!!

Entrada del The Vortex Bar & Grill

Curiositat: La sal del local, no era sal normal. És sal amb sabor a bacon!! I el millor de tot no és això, és l’eslògan que segueix al nom Bacon Salt: “Tot hauria de tenir gust a bacon!”. Aquests americans…




La noche antes de dejar Atlanta, se me antojó visitar uno de esos lugares que mi amigo Adam Richmond del programa Man v Food muestra de todos los rincones de Estados Unidos. Por supuesto, antes de salir de Washington, examiné cuidadosamente sus consejos y apunté las direcciones de los lugares que pretendía visitar. El mejor con diferencia tenía pinta de ser el Vortex sin duda y el nombre del plato a desafiar no tenía desperdicio, la Double Bypass Burger. Luego me di cuenta que había hamburguesas con las que aún hubiera tenido más probabilidades de bloquear mis arterias en un período más corto de tiempo, como la Super-Stack Heart Attack Burger, pero me quedé con la que se mostraba en el episodio de Man v Food aunque esta fuera un mayor desafío.


El Vortex es un lugar muy pero que muy peculiar. Su interior está enteramente decorado con los objetos más insólitos. Banderas, carteles, luminosos, cabezas de animales, maquetas de aviones, muñecos, elementos deportivos, telarañas, calaveras y hasta una moto BMW cabalgada por un esqueleto completo colgada del techo. No hay espacio en el techo y las paredes para nada más, pero en vez de dar una sensación estresante, es acogedor. Todo vestido por una iluminación roja que le da el tono cálido, pero tiene la pinta de bar americano 100%. Ofrece una variedad de cervezas para parar un tren, pero yo iba con otro objetivo: mi Double Bypass.


Solo sentarme, me dieron la carta y empecé a reírme frase tras frase. A parte del menú de comida, que ya es bastante entretenido de por si, tienen unas páginas que vendrían a ser la política del local, tituladas “Stuff you really need to know”, Cosas que realmente tienes que saber. Por favor, si podéis leer el inglés (y entenderlo…) ampliad la foto de la página que os adjunto, porque valen la pena todas y cada una de las secciones que desglosan. Un local políticamente incorrecto al 200%, que no se anda con tonterías a la hora de marcar sus normas. Como ejemplo os pondré una de las secciones que se titula “Zona libre de idiotas”:

“En Vortex el cliente NO siempre tiene la razón. Nos reservamos el derecho de no dar servicio a alguien, especialmente si eres un grandísimo capuyo. Nos esforzamos en mantener el Vortex como una zona libre de idiotas a todas horas, así que si actúas como un idiota, nos aseguraremos que te lo hacemos saber, justo antes de lanzar tu culo de tonto a la calle.” Y ya lo dice el siguiente párrafo “El Vortex no es políticamente correcto. Si te ofendes fácilmente, hay muchas posibilidades de que te ofendas aquí.”


Al lío, la comida. Empecé por pedir una Coca-Cola mientras examinaba el menú cuidadosamente, que resultó ser más grande que mi cabeza. La cosa prometía! Acto seguido pedí la hamburguesa que traía en mente: Media libra de hamburguesa, 2 huevos fritos, 6 lonchas de queso, 8 tiras de bacon, tomate, lechuga, pepinillos gigantes y todo tapado, en vez de por dos rebanadas de pan, como es habitual, por dos sándwiches de queso. Mmmmmm… Se me hacía la boca agua igual que se me hace ahora escribiéndolo!!


La verdad es que estaba buenísimo, pero fue un desafío asequible de conseguir por la talla. Digamos que acabé bien, incluso con ganas de postre, así que, de todos los postres que me recitó la camarera, escogí el de dulce de leche con plátano caramelizado y puré de no se que con nata… Increíble postre!! Calentito con su plátano crujiente que lo envolvía, la crema de dentro con una textura genial y el punto del dulce de leche y la canela que lo hacían perfecto!


Lo que acabó de completar la noche fue que le dije que me vendiera un vaso de merchandising de recuerdo y se olvidó de ponérmelo en la cuenta, cosa de la que me di cuenta antes de salir del local y que me ayudó a salir con más celeridad del lugar! Gracias por el regalo Vortex, pero sobre todo gracias por esta cena!!

Entrada del The Vortex Bar & Grill

Curiosidad: La sal del local, no es sal normal. Es sal con sabor a bacon!! Y lo mejor de todo no es eso, es el eslogan que sigue al nombre Bacon Salt: “Todo debería saber a bacon!”. Estos americanos…

divendres, 14 de gener del 2011

Martin Luther King's Memorial

El meu últim dia a Atlanta, l’havia reservat per visitar el memorial a Martin Luther King. No sabia molt bé què m’anava a trobar exactament, com suposo que molts altres, sobretot fora dels Estats Units, a causa de la meva ignorància sobre la seva vida i trajectòria. El memorial estava situat en un dels suburbis d’Atlanta, molt a prop de la casa on va néixer.

Les mans entrellaçades d'en King, el símbol del memorial

El lloc em va servir per obrir els ulls a una realitat més que impactant en aquest país i que no coneixia en profunditat: el racisme. Tots sabem que és el racisme contra la raça negra sobretot, i tots coneixem el període d’esclavitud succeït a Estats Units fins als seus primers rastres d’abolició al 1838, que ha deixat seqüeles fins als nostres dies. Un ignorant de la història d’Estats Units com jo, podria pensar que l’esclavitud ha deixat seqüeles en la societat actual, a causa de la naturalesa i el denigrant del propi fet i que aquesta és tota la seva història des de llavors fins ara. Tampoc li havia donat prous pensades al tema, i alguna que una altra vegada m’havia preguntat el perquè de la poca naturalitat amb el racisme. Considerava que a Espanya no se li donava tantes voltes a l’assumpte, ni s’era tan sensible amb gestos insignificants (pel meu entendre) que creia de reacció desmesurada moltes vegades per part d’aquesta comunitat. Després de la meva visita al memorial vaig entendre moltes més coses.

Tant sols arribar allà, vaig entrar en una sala de cinema que, en 15 minuts, explicava fugaçment la trajectòria d’en Martin Luther King en defensa que la gent de color. La primera cosa que vaig aprendre és el perquè d’aquest àlies que havia considerat fins i tot graciós en alguna ocasió. Les persones de color eren denominades “negroes” (a pronunciar nigrous) fins fa uns 40 anys en aquest país. Avui dia mai ningú utilitza, en absolut, aquesta denominació pel fet de ser extremament despectiva. Va ser en aquells dies de lluita pels drets civils que es va encunyar el terme persones de color.

La segregació de races a Estats Units incloïa una sèrie de lleis per les quals, les persones de color no podien actuar lliurement en multitud de situacions del dia a dia. El moviment promogut per Martin Luther King va començar al 1955 quan, Rosa Parks, ciutadana de Montgomery a Alabama, va refusar aixecar-se del seu seient a l’autobús, quan un blanc així l’hi ho va indicar, i és que, per aquells dies, la llei era que els negres estaven obligats a asseure’s només a la part de darrere dels autobusos i havien d’aixecar-se si algun blanc no tenia seients lliures i volia asseure’s.

La segregació pretenia enviar un missatge dur: els negres eren inferiors als blancs i havien de mantenir-se separats

Per desgràcia aquest fet era la punta de l’iceberg d’una sèrie de menyspreus i vexacions que la gent de color havia de patir dia rere dia. Negres i blancs esperaven en diferents sales d’espera per al transport públic, bevien de fonts diferents, assistien al cinema en dies o sales diferents, no podien asseure’s als mateixos bancs del parc o el zoo estava tancat per a uns o per a uns altres depenent del dia. La majoria d’hotels no acceptava clients negres en absolut i moltes cafeteries no els servien menjar ni beguda. Els col·legis per descomptat estaven segregats per races i la comunitat negra assistia a escoles amb pitjors instal·lacions, llibres vells i ensenyament de baixa qualitat.

Recull de senyals promovent la segregació 

Tot això succeïa al sud d’Estats Units i bona part del nord fa tan sols 50 anys. No estem parlant dels temps de la colonització ni de segles enrere.


Martin Luther King va dedicar la seva vida a lluitar pels drets de la raça negra i no va ser un camí fàcil el seu. Durant el seu lideratge al cap del moviment, va ser detingut i empresonat 14 vegades per delictes menors com conduir a 30 milles per hora en un tram de 25 mph. Va ser agredit en diverses ocasions durant meetings públics, amenaçat de mort centenars de vegades i fins i tot va ser apunyalat al pit en una ocasió mentre signava un dels seus llibres en un centre comercial. Afortunadament, en aquella ocasió va burlar a la mort pels pèls .

Era un veritable líder de masses que conduïa a la seva gent sota el lema de la no violència, passés el que passés. En temps de revolució social, era difícil mantenir aquests principis, quan altres grups de Black Power, promovien la violència contra la violència blanca. Però ell va seguir els seus principis fidelment i gràcies al seu esforç, els seus discursos, les seves accions, els seus meetings i sobretot la bondat de les seves paraules, les seves idees van tirar endavant. Molts són els seus discursos famosos, però d’entre tots ells, el que va realitzar al National Mall de Washington, on va pronunciar el seu famós “I have a dream” (tinc un somni).

Lloc on King va donar el discurs. Si us hi fixeu, a la part baixa de la foto, la pedra està gravada en el seu record

Un altre es va tornar desgraciadament famós. L’últim que va donar abans de ser assassinat en un motel de Memphis a l’abril del 68. Alguns l’anomenen el discurs profètic, ja que d’alguna manera fa un repàs dels seus passos més significatius pel moviment dels drets socials i acaba pronunciant les següents paraules:


"Well, I don’t know what will happen now. We’ve got some difficult days ahead. But it really doesn’t matter with em now, because I’veu been to the mountaintop.

And I don’t mind.

Like anybody, I would like to live a long life. Longevity has its plau. But I’m not concerned about that now. I just want to do God’s will. And He’s allowed em to go up to the mountain. And I’veu looked over. And I’veu seen the Promised Land. I may not get there with you. But I want you to know tonight, that we, as a people, will get to the promised land!"

"Bé, no sé què passarà ara. Tenim dies difícils per endavant. Però no té res a veure amb mi ara, perquè jo he estat al cim de la muntanya.

I tant se me’n dona.

Com qualsevol persona, m’agradaria viure una llarga vida. La longevitat té el seu lloc. Però no estic preocupat per això ara. Només vull complir el desig de Déu i Ell m’ha permès pujar al cim de la muntanya. I he mirat al voltant. I he vist la terra promesa. Potser no hi arribi amb vosaltres, però vull que sapigueu aquesta nit, que nosaltres, com a persones, arribarem a la terra promesa!"


L’endemà en King va ser assassinat, com va succeir amb altres líders que intentaven pacíficament aconseguir un be comú. Abraham Lincoln, Malcom X, Martin Luther King, John F. Kennedy, Robert F. Kennedy… És un pobre costum d’aquest país, tan ric i avançat en tants aspectes i alhora tan obsessionat amb la violència per aconseguir el fi.

“Ja no és una elecció, amics meus, entre violència o no violència. És una elecció entre no violència o no existència.” Martin Luther King.



“I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.”


Mi último día en Atlanta, lo había reservado para visitar el memorial a Martin Luther King. No sabía muy bien qué me iba a encontrar exactamente, como supongo que muchos otros, sobre todo fuera de los Estados Unidos, debido a mi ignorancia acerca de su vida y trayectoria. El memorial estaba situado en uno de los suburbios de Atlanta, muy cerca de la casa donde nació.

Vistas de Atlanta desde la parada de metro de King's Memorial

El lugar me sirvió para abrir los ojos a una realidad más que impactante en este país y que no conocía en profundidad: el racismo. Todos sabemos qué es el racismo, contra la raza negra sobre todo, y todos conocemos el período de esclavitud sucedido en Estados Unidos hasta sus primeros rastros de abolición en 1838, que ha dejado secuelas hasta nuestros días. Un ignorante de la historia de Estados Unidos como yo, podría pensar que la esclavitud ha dejado secuelas en la sociedad actual, debido a la naturaleza y lo denigrante del propio hecho, y que esa es toda su historia desde entonces hasta ahora. Tampoco le había dado las vueltas suficientes al tema, y alguna que otra vez me había preguntado el porqué de la poca naturalidad con el racismo. Consideraba que en España no se le daba tantas vueltas al tema, ni se era tan sensible con gestos insignificantes (para mi entender) que creía de reacción desmesurada muchas veces, por parte de esta comunidad. Tras mi visita al memorial entendí muchas más cosas.

Solo llegar allí entré en una sala de cine que, en 15 minutos, explicaba fugazmente la trayectoria de Martin Luther King en defensa que la gente de color. La primera cosa que aprendí es el porqué de este sobrenombre que había considerado hasta chistoso en alguna ocasión. A las personas de color se las denominaba “negroes” (a pronunciar nigrous) hasta hace unos 40 años en este país. Hoy en día nunca nadie usa, jamás, esta denominación por ser extremadamente despectiva. Fue en aquellos días de lucha por los derechos civiles que se acuñó el término personas de color.

La segregación de razas en Estados Unidos incluía una serie de leyes por las cuales, las personas de color no podían actuar libremente en multitud de situaciones del día a día. El movimiento promovido por Martin Luther King empezó en 1955 cuando, Rosa Parks, ciudadana de Montgomery en Alabama, rehusó levantarse de su asiento en el autobús cuando un blanco así se lo indicó, y es que, por aquellos días, la ley era que los negros estaban obligados a sentarse sólo en la parte de atrás de los autobuses y debían levantarse si algún blanco no tenía más asientos y quería sentarse.

Autobús en el sur de EEUU en los años 50-60

Por desgracia este hecho era la punta del iceberg de una serie de desprecios y vejaciones que la gente de color tenía que sufrir día tras día. Negros y blancos esperaban en diferentes salas de espera para el transporte público, bebían de fuentes diferentes, asistían al cine en días distintos, no podían sentarse en los mismos bancos del parque o el zoo estaba cerrado para unos o para otros dependiendo del día. La mayoría de hoteles no aceptaba clientes negros en absoluto y muchas cafeterías no les servían comida ni bebida. Los colegios por supuesto estaban segregados por razas y la comunidad negra asistía a escuelas con peores instalaciones, libros viejos y enseñanza de baja calidad.

Signos que denotan la segregación de razas de hace unas décadas

Todo esto sucedía en el sur de Estados Unidos y buena parte del norte hace tan solo 50 años. No estamos hablando de los tiempos de la colonización ni de siglos atrás.

Martin Luther King dedicó su vida a luchar por los derechos de la raza negra y no fue un camino fácil el suyo. Durante su liderazgo al cabo del movimiento fue detenido y encarcelado 14 veces por delitos menores como conducir a 30 millas por hora en un tramo de 25 mph. Fue agredido en varias ocasiones en meetings públicos, amenazado de muerte cientos de veces e incluso fue apuñalado en el pecho en una ocasión mientras firmaba uno de sus libros en un centro comercial. Afortunadamente, en aquella ocasión burló a la muerte por los pelos.

Martin Luther King siendo detenido en los juzgados acusado de "holgazanear"

Era un verdadero líder de masas que conducía a su gente bajo el lema de la no violencia, pasara lo que pasara. En tiempos de revolución social, era difícil mantener estos principios, cuando otros grupos de Black Power, promocionaban la violencia contra la violencia blanca. Pero él siguió sus principios fielmente y gracias a su esfuerzo, sus discursos, sus acciones, sus meetings y sobre todo la bondad de sus palabras, sus ideas salieron adelante. Muchos son sus discursos famosos, pero de entre todos ellos, el que realizó en el National Mall de Washington, donde pronunció su famoso “I have a dream” (tengo un sueño).

Discurso en Washington

Otro se volvió desgraciadamente famoso. El último que dio antes de ser asesinado en un motel de Memphis en abril del 68. Algunos lo llaman el discurso profético ya que de alguna manera hace un repaso de sus pasos más significativos por el movimiento negro y acaba pronunciando las siguientes palabras:

"Well, I don’t know what will happen now. We’ve got some difficult days ahead. But it really doesn’t matter with me now, because I’ve been to the mountaintop.

And I don’t mind.

Like anybody, I would like to live a long life. Longevity has its place. But I’m not concerned about that now. I just want to do God’s will. And He’s allowed me to go up to the mountain. And I’ve looked over. And I’ve seen the Promised Land. I may not get there with you. But I want you to know tonight, that we, as a people, will get to the promised land!"

"Bien, no se qué pasará ahora. Tenemos días difíciles por delante. Pero no tiene nada que ver conmigo ahora, porque yo he estado en la cima de la montaña.

Y no me importa.

Como cualquier persona, me gustaría vivir una larga vida. La longevidad tiene su lugar. Pero no estoy preocupado por eso ahora. Solo quiero cumplir el deseo de Dios y Él me ha permitido subir a la cima de la montaña. Y he mirado alrededor. Y he visto la tierra prometida. Quizá no llegue allí con vosotros, pero quiero que sepáis esta noche, que nosotros, como personas, llegaremos a la tierra prometida!"


Al día siguiente King fue asesinado, como sucedió con otros líderes que intentaban pacíficamente conseguir un bien común. Abraham Lincoln, Malcom X, Martin Luther King, John F. Kennedy, Robert F. Kennedy… Es una pobre costumbre de este país, tan rico y avanzado en tantos aspectos y a la vez tan obsesionado con la violencia para conseguir el fin.

“Ya no es una elección, amigos míos, entre violencia o no violencia. Es una elección entre no violencia o no existencia.” Martin Luther King

Sobreponiéndose a la pérdida. Fotos de Martin Luther King en el memorial

“I have a dream that my four little children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.”