divendres, 15 d’octubre del 2010

Wal-Mart

L'últim cop que vaig estar a Estats Units tenia la curiositat de visitar una de les grans superfícies més famoses del país, Wal-Mart. Ho havia estudiat a la carrera de Ciències del Treball, a Sociologia del treball, com un exemple d'explotació a l'empleat, falta de beneficis socials, pobres condicions de treball, polítiques internes un tant dubtoses i d’altres perjudicis per al treballador, inclosos sous per sota del llindar de la pobresa. No sense raó tenen una rotació de plantilla del 70% anual. D'altra banda, es manifesten contra ells els habituals grups de pressió: sindicats, grups en defensa del medi ambient, grups polítics i fins i tot organitzacions religioses. Per descomptat entre tot això, es troben els problemes que crea un centre de dimensions desmesurades a la comunitat que l’envolta on afecta directament als petits comerços.

Per tot això, quan era el moment de comprar-me la bici i buscava per Internet, vaig descobrir que ells venien la més barata del mercat, però clar… era ètic comprar en aquest lloc? Fidel a la meva convicció social en defensa del treballador me’n vaig anar cap allà sense esperar ni un segon, a la recerca de la meva bici! Els diners manen! Vaig pensar que la podia comprar allà mateix i evitar-me les despeses d'enviament i fins i tot tornar amb bici a casa més tard.


Wal-Mart a Landover

Se me’n van anar aviat les ganes, quan per arribar fins a allà, vaig haver d'agafar el metro unes 15 parades amb transbord inclòs (curiosament la parada es diu Landover: terra-fi o fi de la terra) i després un autobús. Que bonic quan a la fi del món, esperant l'autobús es posa a ploure i hi ha una tempesta elèctrica. Mai havia estat en una i fa una mica de por, la veritat. Hi ha llamps cada 10-15 segons i el so és ensordidor. Tot combinat, amb el cel il·luminant-se a cada moment i jo en una esplanada enorme disposat a lluitar contra un d'ells! El que es veia al cel era alguna cosa com a la foto. Òbviament no la vaig fer jo, ja m'hagués agradat!



El cas és que vaig arribar a Wal-Mart i em vaig tirar allà una bona estona perquè el lloc és grandiós. Realment han de pagar poc als seus treballadors, perquè els preus són realment de riure per a la majoria de coses. En relació a això, han anat a judici en multitud d'ocasions, denunciats per competència deslleial i preus predatoris amb la suposada intenció de fer fora del mercat als seus competidors. Curiosament, han sortit pràcticament sempre victoriosos a excepció del cas d'Alemanya, on es van veure obligats a abandonar el negoci.


Suposo que la qualitat dels seus productes ha de ser per un estil, però no es pot tenir tot. Al final com ja sabeu, vaig sortir d'allà sense la meva bici perquè vaig decidir no rebre un llamp sota la pluja i a més no saber tornar a casa després (no pel llamp, sinó perquè d'entrada ja no hagués sabut).

Interior de Wal-Mart. Que no faltin les banderes!

Va ser una experiència curiosa, estar en un d'aquests centres, tan famós i alhora amb tan mala fama. Com no, com qualsevol supercadena Nord-americana amb cara i ulls, té un documental lapidatori al seu nom, i Wal-Mart no podia ser menys:

Wal-Mart: The High Cost of Low Price
(Wal-Mart: L'alt Cost dels Baixos Preus)

Us deixo amb la primera part del documental subtitulat en castellà per a qui li interessi el tema. La resta la trobareu a la columna de la dreta a la pàgina de Youtube que us apareixerà.




La última vez que estuve en Estados Unidos tenía la curiosidad de visitar una de las grandes superficies más famosas del país, Wal-mart. Lo había estudiado en la carrera de Ciencias del Trabajo, en Sociología del trabajo, como un ejemplo de explotación al empleado, falta de beneficios sociales, pobres condiciones de trabajo, políticas internas un tanto dudosas y demás perjuicios para el trabajador, incluidos sueldos por debajo del umbral de la pobreza. No sin razón tienen una rotación de plantilla del 70% anual. Por otro lado, se manifiestan contra ellos los habituales grupos de presión: sindicatos, grupos en defensa del medio ambiente, grupos políticos y hasta organizaciones religiosas. Por supuesto entre todo ello, se encuentran los problemas que crea un centro de dimensiones desmesuradas a la comunidad que le rodea donde afecta directamente a los pequeños comercios.

Por todo ello, cuando era el momento de comprarme la bici y buscaba por Internet, descubrí que ellos vendían la más barata del mercado, pero claro… era ético comprar en ese lugar? Fiel a mi convicción social en defensa del trabajador me fui para allá sin esperar ni un segundo en busca de mi bici! El dinero manda! Pensé que la podía comprar allí mismo y evitarme los gastos de envío e incluso volver en bici a casa más tarde.

Interior de Wal-Mart. Que no falten las banderas!


Se me quitaron pronto las ganas, cuando para llegar hasta allí tuve que coger el metro unas 15 paradas con trasbordo incluido (curiosamente la parada se llama Landover: tierra-fin o fin de la tierra) y luego un autobús. Que bonito cuando en el fin del mundo esperando el autobús se pone a llover y hay una tormenta eléctrica. Nunca había estado en una y da un poco de miedo, la verdad. Hay rayos cada 10-15 segundos y el sonido es ensordecedor. Todo combinado, con el cielo iluminándose a cada momento y yo en una explanada enorme dispuesto a luchar contra uno de ellos! Lo que se veía en el cielo era algo como en la foto. Obviamente no la tomé yo, ya me hubiera gustado!



El caso es que llegué a Wal-Mart y me tiré allí un buen rato porque el sitio es grandioso. Realmente tienen que pagar poco a sus trabajadores, porque los precios son realmente de risa para la mayoría de cosas. En relación a esto, han ido a juicio en multitud de ocasiones, denunciados por competencia desleal y precios predatorios con la supuesta intención de sacar del mercado a sus competidores. Curiosamente, han salido prácticamente siempre victoriosos a excepción del caso de Alemania, dónde se vieron obligados a abandonar el negocio.

Wal-Mart de Landover

Supongo que la calidad de sus productos debe ir por un estilo, pero no se puede tener todo. Al final como ya sabéis, salí de allí sin mi bici porque decidí no recibir un rayo bajo la lluvia y además no saber volver a casa luego (no por el rayo, sino porque de entrada ya no hubiera sabido).

Fue una experiencia curiosa, estar en uno de estos centros, tan famoso y a la vez con tan mala fama. Como no, como cualquier supercadena Norteamericana que se precie, tiene un documental lapidatorio a su nombre, y Wal-mart no podía ser menos:

Wal-Mart: The High Cost of Low Price
(Wal-Mart: El Alto Coste de los Bajos Precios)

Os dejo con la primera parte del documental, subtitulado en castellano para quien esté interesado. El resto lo encontrareis a la derecha en la página de Youtube que os aparecerá.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

The American vs The Social Network

Una opció molt recorreguda per passar les hores lliures entretingut, quan estàs en l'altre costat del “toll” per un temps, i alhora seguir practicant l'anglès una miqueta més, és anar al cinema. El recurs fàcil i gens menyspreable (en alguns casos). Fa un parell de setmanes em vaig decidir a anar a veure una pel·lícula que, si s'ha de jutjar per la publicitat que li havien donat, semblava que em faria passar una estona entretinguda. The American, protagonitzada per George Clooney, tenia pinta de pel·lícula d'acció entretinguda per a un divendres a la nit. El títol també em semblava curiós estant aquí i creia que anava a desvetllar també alguna que altra sorpresa.

La jornada al Regal Gallery Place Stadium 14 ja va semblar començar malament d'entrada, perquè no portava ni un centau al damunt (bé, sí que portava però no suficient) per poder-me comprar un hod dog o alguna cosa per aprofitar i sopar mentre veia la peli o abans. Amb l'olor que desprenen aquests llocs, era una tortura! Pel que sembla aquí a Estats Units no es porta gens això de numerar les butaques així que totes les sessions són no numerades. Després de mirar una estona els cartells de menjar i semblar un pobre demanant unes engrunes em vaig decidir a deixar de patir i entrar ja a buscar una bona butaca i no haver de patir també per estar a primera fila. Òbviament vaig trobar una bona butaca perquè vaig entrar a la sala quan van donar el tret per poder-hi entrar, la qual cosa em situava 45 minuts abans de començar la pel·lícula. Quan vaig entrar a la sala, per la pantalla ja es veien anuncis cosa que em va sorprendre, i no van deixar de posar-los fins que va començar la pel·lícula, 20 minuts tard per cert, el que em va fer menjar-me més d'una hora d'anuncis, entre ells uns quants de tràilers (encara que pocs i al final) bastant interessants. Alguns com diu el Carles, per desgràcia, ja t'explicaven la pel·lícula sencera. Per cert, els seients més incòmodes de la història, es plegaven seient i respatller cap a dintre deixant-te en posició de sandwich aixafat, cosa que t'obligava a fer una mica de força amb les espatlles, postura una mica incòmoda. Malgrat tot comença la pel·lícula. La meva humil opinió, totalment recomanat NO anar a veure-la. Avorrida, lenta, silenciosa, previsible, sense diàleg… Un rotllo qualsevol amb final típic, història típica, personatges típics, assassins per aquí, gent bona per allà… un dolent que es vol fer bo… Sense perdó. La pel·lícula hagués passat a la història sense més si no fos perquè el tio del darrere (un negrot de dos per dos) es va dormir (com be demanava la pel·lícula) i roncava de manera molt desagradable. El pitjor de tot amb diferència (fins i tot pitjor que la pel·lícula) és que les butaques tenien “chinches” (com es diu en català??)!!! I com no!!! A qui es van anar a menjar?? Efectivament. Em van picar només en una cama, però van fer una trinxerada els maleïts… resultat, molt mals records del cinema, mai més hi tornaré.

La següent setmana (la passada) em vaig decidir a tornar a anar al cinema, aquesta vegada a veure una peli que vaig descobrir en els tràilers de The American (de l'única cosa que em va servir) i en la qual havia posat moltes esperances, The Social Network (La Xarxa Social). Òbviament em vaig passar una estona buscant cinemes amb la intenció d'evitar l'última experiència i vaig trobar el AMC Loews Georgetown 14. Aquesta vegada vaig arribar amb una mica menys de temps a comprar l'entrada (mitja hora abans de començar) i per desgràcia estaven esgotades. Quina va ser la meva sorpresa quan la noia que venia les entrades em diu “jo no t'he dit això, però si vols et dono una entrada per a una altra sala i després et fiques en la de The Social Network” al que jo vaig respondre “home gràcies, però no veuré la pel·lícula de peu si està esgotada” al que la bona noia em va dir “home, encara queda mitja hora per començar, no estarà tothom dins”. És veritat!! Són no numerades!! Doncs mira que bé amb la meva entrada de Case 39 vaig cap enllà tranquil·let a veure els meus anuncis. Una sala bastant gran, però és molt curiós que ni per a grans estrenes hi hagi sessions numerades. Això provoca que la gent hagi d'estar al cinema amb molta antelació (d'aquí la quantitat d'anuncis). És una llàstima veure grups de 3 o més persones que arriben amb 20 minuts d'antelació a la sala i que no es puguin asseure junts, fins i tot parelles que s'han d'asseure en diferents files. Quina vetllada tan romàntica.



El cas és que jo no em vaig aixecar per cedir-li el lloc a ningú. Estava en el meu tronet de 2 butaques d'aquestes que estan separades a un costat de la sala i a sobre no se'm va asseure ningú al costat! Quina meravella! Probablement algú que no ho pensava va acabar veient Case 39. Espero que els agradés  :).

La pel·lícula és extraordinària. Interessantíssims començaments i pujada com l'escuma d'un gegant com Facebook posada en escena amb molta classe. Enganxa des del minut zero amb diàlegs enginyosos i intel·ligents. Trepidant, dura, directa, no et deixa despistar-te ni un segon. Una d'aquestes pel·lícules que transmet, una baralla entre creadors, suposats creadors, judicis i lluites (de ments) per aconseguir el reconeixement (o el seu equivalent en milions de dòlars) de la creació d'un dels gegants més rendibles dels nostres dies.


Els actors fan un paper magnífic, on sens dubte destaca Jesse Eisenberg en el paper de Mark Zuckerberg, creador de Facebook. No us la perdeu. No us perdeu ni un segon.

“If you guys were the inventors of Facebook you would have invented Facebook”

“Taking the entire social experience of college and putting it on-line”. Així descriu Mark Zuckerberg el que el seu invent pot arribar a ser i així és com jo vaig conèixer Facebook al 2007 a Boston:
Guys, d’you have facebook?”…
Aleshores el que jo vaig entendre va ser “Nois, teniu cara llibre?”.
“Què és això?” preguntem jo i la resta de nouvinguts a terres americanes.
“No teniu facebook!!?!?, us heu de fer un compte ja!!”


Així va començar tot i sense adonar-nos, la primera setmana estàvem embolicats en multitud de fotos, agregant a gent, veient perfils, gent comentant el teu, comentaris en fotos, i tot això connectant a tot Boston College, la seva intenció principal.


Quan vaig tornar a Barcelona al juliol de 2007, ningú havia sentit parlar de Facebook i jo m'esforçava per propagar alguna cosa que em semblava, era una connexió social total molt interessant. Els meus amics es/us resistien/resistíeu a ficar-vos en una d'aquestes xarxes que “no servien per res” i de sobte, d'un mes per a l'altre, tothom va començar a parlar del tema i a obrir-se comptes, comentar, etiquetar i la resta que ja sabeu. Avui, a l'octubre de 2010, tan sol 3 anys després, ha crescut tantíssim que és l'argument principal de la que serà una de les pel·lícules més taquilleres de l'any.


“A million dollars isn’t cool. You know what’s cool? A billion dollars”


Una opción muy recurrida para pasar las horas libres entretenido, cuando estás en el otro lado del charco por un tiempo, y a la vez seguir practicando el inglés un poquito más es ir al cine. El recurso fácil y nada despreciable (en algunos casos). Hace un par de semanas me decidí a ir a ver una película que, a juzgar por la publicidad que le habían dado, parecía que me iba a hacer pasar un rato entretenido. The American, protagonizada por George Clooney, tenía pinta de película de acción entretenida para un viernes por la noche. El título también me parecía curioso estando aquí y creía que iba a desvelar también alguna que otra sorpresa.



La jornada en el Regal Gallery Place Stadium 14 ya pareció empezar mal de entrada, porque no llevaba ni un centavo encima (bueno, sí que llevaba pero no suficiente) para poderme comprar un perrito caliente o algo para aprovechar y cenar mientras veía la peli o antes. Con el olor que desprenden esos sitios, era una tortura! Al parecer aquí en Estados Unidos no se lleva el numerar las butacas así que todas las sesiones son no numeradas. Después de mirar un rato los carteles de comida y parecer un pobre mendigando unas migajas me decidí a dejar de sufrir y entrar ya a buscar una buena butaca y no tener que sufrir también por estar en primera fila. Obviamente encontré una buena butaca porque entré en la sala en cuanto dieron el pistoletazo para poder entrar, lo que me situaba 45 minutos antes de empezar la película. En cuanto entré en la sala, por la pantalla ya se veían anuncios cosa que me sorprendió, y no dejaron de ponerlos hasta que empezó la película, 20 minutos tarde por cierto lo que me hizo comerme más de una hora de anuncios, entre ellos unos cuántos trailers (aunque pocos y al final) bastante interesantes. Algunos como dice Carles, por desgracia, ya te explicaban la película entera. Por cierto, los asientos más incómodos de la historia, se plegaban asiento y respaldo hacia adentro dejándote en posición de sándwich aplastado, cosa que te obligaba a hacer un poco de fuerza con los hombros, postura un poco incómoda. A pesar de todo empieza la película. Mi humilde opinión, totalmente recomendado NO ir a verla. Aburrida, lenta, silenciosa, previsible, sin diálogo… Un rollo cualquiera con final típico, historia típica, personajes típicos, asesinos por aquí, gente buena por allá… un malo que se quiere hacer bueno… Sin perdón. La película hubiera pasado a la historia sin más si no fuera porque el tío de atrás (un negrazo de dos por dos) se durmió (como bien pedía la película) y roncaba de manera muy desagradable. Lo peor de todo con diferencia (incluso peor que la película) es que las butacas tenían chinches!!! Y como no!!! A quién se fueron a comer?? Efectivamente. Me picaron solo en una pierna, pero hicieron una escabechina los malditos… resultado, muy malos recuerdos del cine, nunca más volveré.


La siguiente semana (la pasada) me decidí a volver a ir al cine, esta vez a ver una peli que descubrí en los trailers de The American (de lo único que me sirvió) y en la cual había puesto muchas esperanzas, The Social Network (La Red Social). Obviamente me pasé un rato buscando cines con la intención de evitar la última experiencia y encontré el AMC Loews Georgetown 14. Esta vez llegué con un poco menos de tiempo a comprar la entrada (media hora antes de empezar) y por desgracia estaban agotadas. Cual fue mi sorpresa cuando la chica que vendía las entradas dice “yo no te he dicho esto, pero si quieres te doy una entrada para otra sala y luego te metes en la de The Social Network” a lo que yo respondí “hombre gracias, pero no voy a ver la película de pié si está agotada” a lo que la buena chica me dijo “hombre, aún queda media hora para empezar, no va a estar todo el mundo dentro”. Es verdad!! Son no numeradas!! Pues mira que bien con mi entrada de Case 39 voy para allá tranquilito a ver mis anuncios. Una sale bastante grande, pero es muy curioso que ni para grandes estrenos haya sesiones numeradas. Esto provoca que la gente tenga que estar en el cine con mucha antelación (de ahí la cantidad de anuncios). Es una lástima ver a grupos de 3 o más personas que llegan con 20 minutos de antelación a la sala y que no se pueden sentar juntos, incluso parejas que se tienen que sentar en diferentes filas. Qué velada tan romántica.

El caso es que yo no me levanté para cederle el sitio a nadie. Estaba en mi tronito de 2 butacas de estas que están separadas a un lado de la sala y encima no se me sentó nadie al lado! Qué maravilla! Probablemente alguien que no lo pensaba acabó viendo Case 39. Espero que les gustara J.

La película es extraordinaria. Interesantísimos comienzos y subida como la espuma de un gigante como Facebook puesta en escena con mucha clase. Engancha desde el minuto cero con diálogos ingeniosos e inteligentes. Trepidante, dura, directa, no te deja despistarte ni un segundo. Una de esas películas que transmite, una pelea entre creadores, supuestos creadores, juicios y luchas (de mentes) por conseguir el reconocimiento (o su equivalente en millones de dólares) de la creación de uno de los gigantes más rentables de nuestros días.
Los actores hacen un papel magnífico, donde sin duda alguna destaca Jesse Eisenberg en el papel de Mark Zuckerberg, creador de Facebook. No os la perdáis. No os perdáis ni un segundo.

“If you guys were the inventors of Facebook you would have invented Facebook”

“Taking the entire social experience of college and putting it on-line”. Así describe Mark  Zuckerberg lo que su invento puede llegar a ser y así es como yo conocí Facebook en 2007 en Boston:

“Guys, d’you have facebook?”…
Por aquel entonces lo que yo entendí fue “Chicos, tenéis cara libro?”.
“Qué es eso?” preguntamos yo y el resto de recién llegados a tierras americanas.
“¿¡¿¡¡No tenéis facebook!!?!?, os tenéis que hacer una cuenta ya!!”

Así empezó todo y sin darnos cuenta, la primera semana estábamos envueltos en multitud de fotos, agregando a gente viendo perfiles, gente comentando el tuyo, comentarios en fotos, y todo eso conectando a todo Boston College, su intención principal.

Cuando volví a Barcelona en julio de 2007, nadie había oído hablar de Facebook y yo me esforzaba por propagar algo que me parecía, era una conexión social total muy interesante. Mis amigos se/os resistían/resistíais a meteros en una de esas redes que “no servían para nada” y de repente de un mes para el otro, todo el mundo empezó a hablar del tema y a abrirse cuentas, comentar, etiquetar y lo demás que ya sabéis. Hoy, en octubre de 2010, tan solo 3 años después, ha crecido tantísimo que es el argumento principal de la que será una de las películas más taquilleras del año.

“A million dollars isn’t cool. You know what’s cool? A billion dollars”

dilluns, 11 d’octubre del 2010

National Harbor - Cirque du Soleil oVo

Encara tinc moltes coses rondant per la ment, pendents d'escriure en aquest blog, coses que m'han anat passant, anècdotes, alguna cosa que em sorprèn o els moments del dia a dia. Tots estan en fila a la meva ment esperant a ser escrits quan tingui un foradet, però això d'avui mereix ser escrit avui mateix.

Avui m'he disposat a fer efectiu un dels regals del meu aniversari que més il·lusió m'ha fet (tots m'han fet molta il·lusió aquest any!!, que be!!). La meva valuosa entrada (en tots els sentits) per veure l'espectacle d’oVo que el Cirque du Soleil té temporalment a Washington (als afores). Les més que conegudes carpes, estan situades al National Harbor, una espècie de petita ciutat prefabricada / centre comercial. És un lloc peculiar. Va ser inaugurada fa molt poc, a la primavera de 2008 i compta amb botigues, restaurants, hotels, pisos particulars, port, centre de convencions i edificis d'oficines. Ni més ni menys que una nova ciutat, encara que ara com ara es pot considerar una vila, amb els seus tan sols 1,2 km2 d'extensió. Per a que feu la comparació, la ciutat de Barcelona s'estén en 101.4 km2. Les xifres varien segons el medi que les comunica, però diuen que la seva construcció ha oscil·lat entre els 2 i els 4 bilions de dòlars (bon rang).


Mapa del National Harbor


A part de la controvèrsia que va aixecar i aixeca la construcció d'aquest complex, a mi, m'ha caigut més que simpàtic, quan només caminar un carrer en baixar de l'autobús m'he trobat amb aquest enorme poster.

Poster de les Rambles de Barcelona. A sota es pot llegir: Las Ramblas - Barcelona, Spain
Inspiration for National Harbor's American Way


No solament era una foto enorme de les Rambles de Barcelona, sinó que en llegir-lo me n’he adonat que han pres com a inspiració aquest emblemàtic carrer per a construir el complex! Quina alegria més gran. Alhora aixeco la mirada al meu voltant i intento entendre quina part de l'intent d'inspirar-se a Les Rambles s'ha portat a la pràctica realment allí i em costa una mica de creure. M’hi fixo bé en el poster i entenc que és l'avinguda American Way en la qual s'ha aplicat la inspiració i vaig cap allà a veure què tal. Per descomptat i com el carrer indica, són unes Rambles a la manera americana. No m'acaba de recordar a les Rambles per molts motius obvis, però si és veritat que està inspirada en ella, per diverses coses. Diverses coses que ens costa reconèixer a primera vista, però que imagino que un americà de seguida veuria. Sense anar més lluny el passeig central de l'avinguda. Aquest tipus d'avinguda és una cosa molt poc usual aquí als Estats Units. També els bancs s'assemblen bastant als nous bancs instal·lats fa alguns anys a Les Rambles i les paradetes al centre del passeig. També el fet que la baixada acabi en un port (en aquest cas el riu Potomac), encara que falta l'estàtua de Colón que hauria d'assenyalar al terra en aquest cas.

American Way, inspirat en Les Rambles de Barcelona

Bancs de l'American Way


En realitat, la intenció principal de la meva visita era l'espectacle del Cirque du Soleil. D'entrada i sense més revolts, és espectacular. És el segon espectacle d'aquesta companyia al que assisteixo (The Beatles Love a Las Vegas) i els dos han valgut la pena fins a l'últim centau. En aquest cas, l'espectacle està ambientat al món dels insectes. Les caracteritzacions són fantàstiques, els escenaris perfectes, els actors de la part còmica molt divertits, però el centre de l'espectacle, els malabaristes, trapezistes i gimnastes són excepcionals. No fa falta més que sentir l'enèrgic dels aplaudiments del públic (entre ells els meus) i com d’entregat estava, a part de no haver-hi ni una butaca buida (ni les sol haver). El Cirque du Soleil té en funcionament més de 20 espectacles a tot el món. Alguns itinerants en la seva pròpia carpa de circ (van de ciutat en ciutat per un temps) com el que he tingut el plaer de presenciar avui, altres itinerants que actuen en estadis o palaus d'espectacles, altres residents (tenen una seu fixa), i uns altres estacionals (solament es fan durant un període de l'any). Actualment compten amb 4000 empleats i han viatjat per 40 països visitant 300 ciutats, sumant més de 90 milions d'espectadors a la seva història. Us asseguro que no és una casualitat. Qui els hagi vist en directe sabrà de què parlo i qui no hagi tingut l'oportunitat, que no la perdi la propera vegada que els tingui a l'abast.

Jo al davant d'un poster gegant d'oVo a la sortida de la funció


Us deixo amb un parell de vídeos, perquè li pugueu agafar el sabor. El primer, un link al vídeo de promoció de la seva pàgina oficial. El segon, un altre dels seus vídeos de promoció penjat a Youtube. Un enorme plaer per als sentits!


Anunci de l'espectacle a una parada d'autobús








Aún tengo muchas cosas rondando por mi mente, pendientes de escribir en este blog, cosas que me han ido pasando, anécdotas, algo que me sorprende o los momentos del día a día. Todos están en fila en mi mente esperando a ser escritos en cuanto tenga un huequito, pero lo de hoy merece ser escrito hoy mismo.

Hoy me he dispuesto a canjear uno de los regalos de mi cumpleaños que más ilusión me ha hecho (todos me han hecho mucha ilusión este año!!, qué bien!!). Mi valiosa entrada (en todos los sentidos) para ver el espectáculo de oVo que Cirque du Soleil tiene temporalmente en Washington (a las afueras). Las archiconocidas carpas, están situadas en el National Harbor, una especie de pequeña ciudad prefabricada / centro comercial. Es un lugar peculiar. Fue inaugurada hace muy poco, en la primavera de 2008 y cuenta con tiendas, restaurantes, hoteles, pisos particulares, puerto, centro de convenciones y edificios de oficinas. Ni más ni menos que una nueva ciudad, aunque por ahora se puede considerar una villa, con sus tan sólo 1,2 km2 de extensión. Para que hagáis la comparación, la ciudad de Barcelona se extiende en 101.4 km2. Las cifras varían según el medio, pero dicen que su construcción ha oscilado entre los 2 y los 4 billones de dólares (buen rango).

A parte de la controversia que levantó y levanta la construcción de este complejo, a mi me ha caído más que simpático, cuando solo caminar una calle al bajar del autobús me he encontrado con este enorme poster.


Poster de las Ramblas de Barcelona. Debajo se puede leer: Las Ramblas - Barcelona, Spain
Inspiration for National Harbor's American Way

No solo era una foto enorme de Las Ramblas de Barcelona, sino que al leerlo me he dado cuenta que han tomado como inspiración esta emblemática calle para construir el complejo! Qué alegría más grande. A la vez levanto la mirada a mi alrededor e intento entender que parte del intento de inspirarse en Las Ramblas se ha llevado a la práctica realmente allí y me cuesta un poco de creer. Me fijo bien en el poster y entiendo que es la avenida American Way en la que se ha aplicado la inspiración y voy para allá a ver qué tal. Por supuesto y como la calle indica, son unas Ramblas al modo americano. No me acaba de recordar a las Ramblas por muchos motivos obvios, pero si es verdad que está inspirada en ella, por varias cosas. Varias cosas que nos cuesta reconocer a primera vista, pero que imagino que un americano enseguida vería. Sin ir más lejos el paseo central de la avenida. Este tipo de avenida es algo muy poco usual aquí en Estados Unidos. También los bancos se parecen bastante a los nuevos bancos instalados hace algunos años en Las Ramblas y las casetas de comida en el centro del paseo. También el hecho de que la bajada acabe en un puerto (en este caso el río Potomac), aunque falta la estatua de Colón que debería señalar al suelo en este caso.

Edificios de National Harbor, algo más modernos que los de Las Ramblas, pero por supuesto con menos encanto.

El final del American Way y su salida al río Potomac

En realidad, la intención principal de mi visita era el espectáculo del Cirque du Soleil. De entrada y sin más rodeos, es espectacular. Es el segundo espectáculo de esta compañía al que asisto (The Beatles Love en Las Vegas) y los dos han sido algo que ha valido la pena hasta el último centavo. En este caso, el espectáculo está ambientado en el mundo de los insectos. Las caracterizaciones son fantásticas, los escenarios perfectos, los actores de la parte cómica muy divertidos, pero el centro del espectáculo, los malabaristas, trapecistas y gimnastas son excepcionales. No hacia falta más que oir lo enérgico de los aplausos del público (entre ellos los míos) y lo entregado que estaba, a parte de no haber ni una butaca vacía (ni las suele haber). Cirque du Soleil tiene activos más de 20 espectáculos en todo el mundo. Algunos itinerantes en su propia carpa de circo (van de ciudad en ciudad por un tiempo) como el que he tenido el placer de presenciar hoy, otros itinerantes que actúan en estadios o palacios de espectáculos, otros residentes (tienen una sede fija), y otros estacionales (solo se hacen durante un período del año). Actualmente cuentan con 4000 empleados y han viajado por 40 países visitando 300 ciudades, sumando más de 90 millones de espectadores en su historia. Os aseguro que no es una casualidad. Quien los haya visto en directo sabrá de lo que hablo y quién no haya tenido la oportunidad, que no la pierda la próxima vez que los tenga al alcance.

Las famosas carpas del Cirque du Soleil

Os dejo con un par de vídeos, para que le podáis coger el sabor. El primero, un link al vídeo de promoción de su página oficial. El segundo otro de sus vídeos de promoción colgado en Youtube. ¡Un enorme placer para los sentidos!


diumenge, 10 d’octubre del 2010

El meu aniversari / Mi cumpleaños

Estar sol el dia del meu aniversari és una mica rotllo. No perquè sigui un dia millor o pitjor que un altre, en realitat el món al nostre al voltant segueix sent el mateix. La gent s'aixeca, se’n va a treballar, estudiar o descansar com qualsevol altre dia segons li toqui i tot segueix igual, però per a un mateix és una cosa diferent. A tots ens agrada aquest dia en què tothom se'n recorda de nosaltres i ens truca, ens felicita i ens desitja que siguem molt feliços. Ens agrada menjar amb la família, sopar amb els amics, prendre unes copes i tenir una excusa per passar-ho be (de vegades sembla mentida que la necessitem). M'ha alegrat molt que moltíssima gent del meu voltant s'hagi recordat del meu aniversari i encara més ara que estic lluny (gràcies facebook pel cable que ens tires, encara que jo estic segur que tots se’n recordaven J ), però això també et recorda quanta gent hi ha allà que estimes i et posa una mica nostàlgic. De tota manera no ha estat un dia trist en absolut. M'he dedicat bàsicament a respondre a tots aquells que s'han recordat de mi i això m'ha dut pràcticament tot el dia, juntament amb parlar per telèfon.

Per cert, quin regal d'aniversari m'he endut en assabentar-me que el meu pare s'ha trencat el turmell… Li vaig demanar sisplau que deixés el monopatí fa molt de temps i mira, ara vénen les lamentacions… No, de debò, recupera't aviat papa!!!

Parlant de trucades i de regals, sembla que ni fet a mida, ahir em va arribar un regalet que em serà de gran utilitat! Ja quan vaig arribar a Estats Units sabia que estant aquí m'hauria de comprar un mòbil, però se'm va ocórrer la idea de demanar-li al meu cap si podria demanar una Blackberry de l'empresa i em va dir que miraria a veure que podia fer. Al final tot va sortir be (després d'unes quantes complicacions pel camí és clar, com no…) i ahir vaig rebre la meva flamant Blackberry per la qual, per descomptat, no pago ni un centau! Això significa que a partir del dilluns, el meu número espanyol passarà a millor vida fins que torni a Barcelona i només tindré aquest per qui es vulgui comunicar amb mi. El meu número ara és el +1 202 286 4568. Tots aquells que tingueu el xat de Blackberry o el Whatsapp Messenger (per Iphone i Blackberry) em podeu contactar gratis d'aquesta manera si m'agregueu a les vostres agendes! Tot i que sigui de franc, recordeu-vos que segueix havent-hi una diferència horària de 6 hores i que les vostres 9 del matí no són les meves 9 del matí ;)


Ahir a la feina vam anar a dinar tots junts a un menjador que hi ha allà mateix demanant menjar de fora i em van convidar, i el dia anterior vam anar a prendre alguna cosa a un bar que hi ha a prop de l'oficina. El que em va fer gràcia és que el divendres vaig arribar al meu lloc de treball i em vaig trobar amb això...


Me les començo a mirar a veure què posaven, i llavors me'n vaig adonar que no eren per a mi perquè havia signat gent que jo ni tant sols coneixia, d'altres ciutats, gent que ja no hi és i que he sentit anomenar o fins i tot la Megan, la noia que estic substituint. Al sobre de les targetes hi havia un post-it que deia "tornar a la gloria al cap d'una setmana d'haver-les rebut"... Cosa que em va fer pensar que era una targeta per a una de les meves companyes, de qui havia estat l'aniversari uns dies abans. Em va fer gràcia quan li vaig preguntar al Luís, un home colombià que treballa amb mi, que què era això, i em va explicar que era una broma que feien a la gent quan feia anys i que si em fixava tots els texts eren molt estandard: "Ets una de les persones amb la que es treballa millor", "Ets el meu company favorit", o "Fas cada dia especial". Van rotant les targetes i així sempre estan signades per tots, tens el regal i apa! cap a una altre persona! No ho havia vist mai i em va fer gràcia!

Dedicatòries dins de la targeta

A part d'aquests “regals” i uns altres que m'han fet moltíssima il·lusió, o que me’n van fer, com la samarreta del Barça que em van regalar els meus amics abans de marxar, el regal que m'ha fet més il·lusió del món ha estat el vídeo que us adjunto. Aquesta vegada no és una de les meves superproduccions, però… tot queda a casa. Si ho gaudiu i us agrada una quarta part del que m'ha ENCANTAT a mi, em dono per satisfet!


** Versió del vídeo a Facebook -- Si no teniu un compte a Facebook no podreu veure aquesta versió de més qualitat**


** Versió del vídeo a Blogger -- Alguns filtres d'informació corporatius prohibeixen l'accés des de la xarxa de l'empresa, probeu la versió de Facebook**

Estar sólo el día de mi cumpleaños es un poco rollo. No porque sea un día mejor o peor que otro, en realidad el mundo a nuestro alrededor sigue siendo el mismo. La gente se levanta, se va a trabajar, estudiar o descansar como cualquier otro día según le toque y todo sigue igual, pero para uno es algo diferente. A todos nos gusta ese día en que todo el mundo se acuerda de nosotros y nos llama, nos felicita y nos desea que seamos muy felices. Nos gusta comer en familia, cenar con los amigos, tomar unas copas y tener una excusa para pasarlo bien (a veces parece mentira que la necesitemos). Me ha alegrado mucho que muchísima gente de mi alrededor se haya acordado de mi cumpleaños y aún más ahora que estoy lejos (gracias facebook por el cable que nos echas, aunque yo estoy seguro que todos se acordaban J ), pero eso también te recuerda cuanta gente hay allí que quieres y te pone un poco nostálgico. De todas maneras no ha sido un día triste en absoluto. Me he dedicado básicamente a responder a todos aquellos que se han acordado de mi y eso me ha llevado prácticamente todo el día, junto con hablar por teléfono.

Por cierto, menudo regalo de cumpleaños me he llevado al enterarme que mi padre se ha roto el tobillo… Le pedí por favor que dejara el monopatín hace mucho tiempo y mira, ahora vienen las lamentaciones… No, en serio, recupérate pronto papa!!!

Hablando de llamadas y de regalos, parece que ni hecho a medida, ayer me llegó un regalito que me va a ser de gran utilidad! Ya cuando llegué a Estados Unidos sabía que estando aquí me tendría que comprar un móvil, pero se me ocurrió la idea de pedirle a mi jefe si podría pedir una Blackberry de la empresa y me dijo que miraría a ver que podía hacer. Al final todo salió bien (después de unas cuantas complicaciones por el camino claro, como no…) y ayer recibí mi flamante Blackberry por la cual, por supuesto, no pago ni un centavo! Esto significa que a partir del lunes, mi número español pasará a mejor vida hasta que vuelva a Barcelona y solo tendré éste para quien se quiera comunicar conmigo. Mi número ahora es el +1 202 286 4568. Todos aquellos que tengáis el chat de Blackberry o Whatsapp Messenger (para Iphone y Blackberry) me podéis contactar gratis de este modo si me agregáis a vuestras agendas! A pesar de que sea gratis, acordaos que sigue habiendo una diferencia horaria de 6 horas y que vuestras 9 de la mañana no son mis 9 de la mañana ;)


Ayer en el trabajo fuimos a comer todos juntos a un comedor que hay allí mismo pidiendo comida de fuera y me invitaron, y el día anterior habíamos ido a tomar algo a un bar que hay cerca de la oficina. Lo que me hizo gracia es que el viernes llegué a mi puesto de trabajo y me encontré esto...


Las empiezo a mirar a ver que ponían, y entonces me di cuenta que no eran para mí porque había firmado gente que yo ni siquiera conocía, de otras ciudades, o gente que ya no está y de quien he oido hablar o incluso Megan, la chica a la que estoy sustituyendo. En el sobre de las tarjetas había un post-it que ponía "devolver a Gloria al cabo de una semana de haberlas recibido"... Cosa que me hizo pensar que era una tarjeta para una de mis compañeras, de quién había sido el cumpleaños unos días antes. Me hizo gracia cuando le pregunté a Luís, un hombre colombiano que trabaja conmigo, que qué era esto, y me explicó que era una broma que hacían a la gente que cumplía años y que si me fijaba todos los textos eran muy estándard: "Eres una de las personas con la que se trabaja mejor", "Eres mi compañero favorito", o "Haces cada día especial". Van rotando las tarjetas y así siempre están firmadas por todos, tienes el regalo y ale! para otra persona! No lo había visto nunca y me hizo gracia!

Dedicatorias dentro de la tarjeta

A parte de esos “regalos” y otros que me han hecho muchísima ilusión, o que me hizo, como la camiseta del Barça que me regalaron mis amigos antes de marcharme, el regalo que me ha hecho más ilusión del mundo ha sido el vídeo que os adjunto. Esta vez no es una de mis superproducciones, pero… todo queda en casa. Si lo disfrutáis y os gusta un cuarto de lo que me ha ENCANTADO a mí, me doy por satisfecho!


Vídeo 1: ** Versión del video en Facebook -- Si no tenéis una cuenta en Facebook no podréis ver esta versión de más calidad**

Vídeo 2: ** Versión del video en Blogger -- Algunos filtros de información corporativos prohíben el acceso desde la red de la empresa, probad la versión de Facebook**

divendres, 8 d’octubre del 2010

La meva nova bici!!! / Mi nueva bici!!!

Ja fa una setmana que no vaig a treballar en metro! Tota aquesta setmana, des que va marxar el Beto, he anat a treballar en la meva flamant bici nova!! En realitat és molt xula per fora però era la més barata que hi havia. La intenció era doble, estalviar-me els diners del metro comprant-me una bici (em surt encara més a compte encara que l'hagi de llançar quan me’n vagi!) i fer esport ja que inevitablement, el camí de pujada que és tot costa amunt, m'obliga a exercitar-me si o si!

La història de la bici va començar a rondar pel meu cap quan em vaig comprar el meu primer bitllet setmanal la primera setmana. 32 dòlars?? Vaig pensar, “este tío está flipao”… Però no estava flipao no… Ja vau veure en el post sobre el metro, que sembla ser un bé de luxe aquí, així que vaig fer els meus càlculs i vaig dir, perquè no? Qui sap, igual quan acabi la hi puc encasquetar a algú i recupero una mica de l'invertit, o millor faig el que us explicaré que em va passar.


En el meu afany de comprar una bici barata, vaig començar a mirar a Craiglist, una famosa pàgina d'Estats Units per a la compra venda d'articles de segona mà. Estava bastant car tot per als comptes que jo m'havia fet, fins que vaig trobar una ganga! La bici que veieu a la foto, estava en venda, i segons deia qui havia penjat l'anunci, li havia costat $250 i la venia per $110 perquè era per al seu fill i li anava gran.

 

Una de les fotos de la bici que apareixia a l'anunci

Jo vaig pensar quina ganga!! El vaig a contactar el més aviat possible perquè amb els preus que hi ha aquí, això volarà, (havia posat l'anunci aquell mateix matí)! Em va contestar l'endemà i ens vam creuar dos o tres e-mails fins que ja vaig decidir que aquella mateixa tarda l'anava a buscar. A tot això vaig pensar…vaig a veure si la trobo per internet d'alguna manera. No pensava que l'anés a trobar perquè com veieu a la foto, no sortia la marca i era difícil identificar, però vaig intentar amb les paraules que posa al quadre i a les forquetes de les rodes i mira quina casualitat que vaig donar amb ella! I mira quina casualitat que no valia $250 sinó $79!!! Al lloro!!! Que no estamos tan mal hombre!! Automàticament li vaig enviar un mail i li vaig dir, “molt agraït per la seva oferta, però l'he trobat a Walmart per 79 dòlars. Un plaer”. Com si no ho sabés ell!!

Posteriorment, alguna gent ha vist la mateixa estafa i ha decidit alertar als altres compradors amb el següent anunci i fotos… Molt gràfic, si senyor.


Efectivament entenem el que pretenia que el venedor fes amb la seva bici...


És graciós que després el venedor ha modificat el seu anunci i jura davant el més sagrat, que no és una bici marca NEXT sinó una Schwinn. Ara mateix estic mirant la meva i la de la foto i és la mateixa bici al mil·límetre. També s'atreveix a posar que si arribes allà i és una NEXT te la dóna gratis. Segurament amb la tirada de 20 bicis que es va comprar per revendre, també es va comprar una quants adhesius de Schwinn. Sembla bon negoci però crec que la gent no pica…
A tot això jo vaig rebre la meva bici nova, sense estafes per al mig i em vaig decidir a muntar-la el diumenge en el que creia anava a ser un pis pas, però va acabar sent una tortura. Entre d’altres coses perquè no portava ni un parell de simples eines per estrènyer les rosques i vaig haver d'anar a comprar-les. Plovent, l'autobús que no venia, després no trobava les que volia i quan al final vaig trobar alguna cosa que valia la pena i vaig tornar a casa, havia passat una hora i mitja.

Per descomptat que amb la bici em vaig haver de comprar el kit complet de cadena, inflador i casc! A destacar que l’inflador (el mateix que se sol usar per a matalassos d'aire grandària extra gran… si aquest…) no dóna la suficient pressió i he hagut d'anar amb les rodes mig desinflades (amb l'infern que això suposa), fins avui que he pogut anar a la benzinera i posar-les a rebentar. Quina diferència!!
 
Aquí us deixo un vídeo perquè vegeu la meva bici i el procés de muntatge en poc més d'un minut (el vídeo, és clar. Muntant-la se'm va fer de nit). Si és que ni el McGyver!!!


** Versió del vídeo a Facebook -- Si no teniu un compte a Facebook no podreu veure aquesta versió de més qualitat**


** Versió del vídeo a Blogger -- Alguns filtres d'informació corporatius prohibeixen l'accés des de la xarxa de l'empresa, probeu la versió de Facebook**

Ya hace una semana que no voy a trabajar en metro! Toda esta semana, desde que se marchó Beto, he ido a trabajar en mi flamante bici nueva!! En realidad es muy chula por fuera pero era la más barata que había. La intención era doble, ahorrarme el dinero del metro comprándome una bici (me sale aún más a cuenta aunque la tenga que tirar cuando me vaya!) y hacer deporte ya que inevitablemente, el camino de subida que es todo cuesta, me obliga a ejercitarme si o si!

La historia de la bici empezó a rondar por mi cabeza cuando me compré mi primer billete semanal la primera semana. ¿¿32 dólares?? Pensé, “este tio está flipao”… Pero no estaba flipao no… Ya visteis en el post sobre el metro, que parece ser un bien de lujo aquí, así que hice mis cuentas y dije, porque no? Quien sabe, igual cuando acabe se la encasqueto a alguien y recupero algo de lo invertido, o mejor hago lo que os voy a contar que me pasó.

En mi afán de comprar una bici barata, empecé a mirar en Craiglist, una famosa página de Estaos Unidos para compra venta de artículos de segunda mano. Estaba bastante caro todo para las cuentas que yo me había hecho, hasta que encontré una ganga! La bici que veis en la foto, estaba en venta, y según decía quien había colgado el anuncio, le había costado $250 y la vendía por $110 porque era para su hijo y le iba grande.

Una de las fotos de la bici que aparecía en el anuncio

Yo pensé menuda ganga!! Le voy a contactar cuanto antes porque con los precios que hay aquí, esto volará, (había puesto el anuncio esa misma mañana)! Me contestó al día siguiente y nos cruzamos dos o tres emails hasta que ya decidí que aquella misma tarde la iba a buscar. A todo esto pensé…voy a ver si la encuentro por internet de alguna manera. No pensaba que la fuera a encontrar porque como veis en la foto, no salía la marca y era difícil identificar, pero intenté con las palabras que pone en el cuadro y en las horquillas de las ruedas y mira que casualidad que di con ella! Y mira que casualidad que no valía $250 sino $79!!! Al loro!!! Que no estamos tan mal hombre!! Automáticamente le mandé un mail y le dije, “muy agradecido por su oferta, pero la he encontrado en Walmart por 79 pavos. Un placer”. Como si no lo supiera él!!

Posteriormente, alguna gente ha visto el mismo timo y ha decidido alertar a los demás compradores con el siguiente anuncio y fotos… Muy gráfico, si señor.

Es gracioso que luego el vendedor ha modificado su anuncio y jura ante lo más sagrado, que no es una bici marca NEXT sino una Schwinn. Ahora mismo estoy mirando la mía y la de la foto y es la misma bici al milímetro. También se atreve a poner que si llegas allí y es una NEXT te la da gratis. Seguramente con la tirada de 20 bicis que se compró para revender, también se compró otras tantas pegatinas de Schwinn. Parece buen negocio pero creo que la gente no pica…

A todo esto yo recibí mi bici nuevecita sin timos por en medio y me decidí a montarla el domingo en lo que creía iba a ser un pis pas, pero acabo siendo una tortura. Entre otras cosas porque no llevaba ni un par de simples herramientas para apretar las tuercas y tuve que ir a comprarlas. Lloviendo, el autobús que no venía, luego no encontraba las que quería y cuando al final encontré algo que valía la pena y volví a casa, había pasado una hora y media.

Por supuesto que con la bici me tuve que comprar el kit completo de candado, hinchador y casco! A destacar que el hinchador (el mismo que se suele usar para camas de aire tamaño extra grande… si ese…) no da la suficiente presión y he tenido que ir con las ruedas medio deshinchadas (con el infierno que eso supone), hasta hoy que he podido ir a la gasolinera y ponerlas a reventar. Qué diferencia!!

Aquí os dejo un video para que veáis mi bici y el proceso de montaje en poco más de un minuto (el video, claro. Montándola se me hizo de noche). Si es que ni McGyver!!!


Foto 2: Efectivamente entendemos lo que pretendía que el vendedor hiciera con su bici...

Vídeo 1: ** Versión del video en Facebook -- Si no tenéis una cuenta en Facebook no podréis ver esta versión de más calidad**

Vídeo 2: ** Versión del video en Blogger -- Algunos filtros de información corporativos prohíben el acceso desde la red de la empresa, probad la versión de Facebook**