Pensaments previs / Pensamientos previos

És curiosa la forma en què se senten les experiències vitals segons la fase per la qual es passa i les seves circumstàncies. De manera habitual, algú amb inquietuds similars a les meves està desitjant sortir de la seva ciutat natal, en la qual es troba sumit en la rutina, desitja veure món, experimentar noves sensacions, conèixer gent, cultures i formes d'entendre la vida diferents. Se m'ha presentat la gran oportunitat d'anar a Washington uns mesos a treballar i a desenvolupar-me. Poc temps en realitat, però es fa dur el comiat. Ha estat dur aquesta vegada deixar a les persones que estimo a casa. Però sempre és dur. Quan la partida està lluny en el temps i poc definida, tots desitgem que se'ns presenti una ocasió així. De sobte tot comença a agafar forma i m'aclapara la sensació que, d'un dia per a l'altre, tot el que diàriament m'envolta desapareixerà i hauré de començar de zero. Les persones, les trucades, els riures, els partits amb els amics, les persones especials... tot queda enrere. És una sensació trista però habitual imagino. És una de les meves teories més fermes: la resistència al canvi dels éssers humans. Ens succeeix amb tot allò que trontolla d'alguna manera la forma en la qual tenim estructurada la nostra vida. Ens succeeix en les coses més insignificants. Quants "millor deixa-ho com està no vagi a ser que...", "més val dolent conegut...", o la tan cèlebre "si alguna cosa és bona, perquè vas a canviar-la". Si faig memòria, recordo el durs que van ser els principis a Londres i fins i tot els principis a Boston. Perquè no hauria de ser dificil ara? De res serveix l'experiència en aquests casos. S'ha de passar per aquestes sensacions per a poder valorar també molt més el que es queda enrere. El que sí he après és que la resistència al canvi no és de cap utilitat. Solament serveix per estancar-nos, no evolucionar i fer-nos infeliços amb el temps.

Encara que costi donar el pas i adaptar-se, trio poder penedir-me del que he fet i no del que no vaig fer. Confio que escrivint aquest blog, que alhora em serveix de diari personal, sentiré que us segueixo tenint a prop, encara a més de 6500 quilòmetres de distància i amb les 6 hours behind que em separen de vosaltres. Vinga va! Yes we can!

Senyals de metro de Barcelona i Washington DC

Es curiosa la forma en que se sienten las experiencias vitales según la fase por la que se pasa y sus circunstancias. De modo habitual, alguien con inquietudes similares a las mías está deseando salir de su ciudad natal, en la que se encuentra sumido en la rutina, desea ver mundo, experimentar nuevas sensaciones, conocer gente, culturas y formas de entender la vida distintas. Se me ha presentado la gran oportunidad de ir a Washington unos meses a trabajar y a desarrollarme. Poco tiempo en realidad, pero se hace dura la despedida. Ha sido duro esta vez dejar a las personas que quiero en casa. Pero siempre es duro. Cuando la partida está lejos en el tiempo y poco definida, todos deseamos que se nos presente una ocasión así. De repente todo empieza a coger forma y me apabulla la sensación que, de un día para el otro, todo lo que a diario me rodea va a desaparecer y voy a tener que empezar de cero. Las personas, las llamadas, las risas, los partidos con los amigos, las personas especiales... todo queda atrás. Es una sensación triste pero habitual imagino. Es una de mis teorías más firmes: la resistencia al cambio de los seres humanos. Nos sucede con todo aquello que tambalea de alguna manera la forma en la que tenemos estructurada nuestra vida. Nos sucede en las cosas más insignificantes. Cuántos "mejor déjalo como está no vaya a ser que...", "más vale malo conocido...", o la tan célebre "si algo es bueno, para que vas a cambiarlo". Si hago memoria, recuerdo lo duros que fueron los principios en Londres e incluso los principios en Boston. Porqué no va a ser difícil ahora? De nada sirve la experiencia en estos casos. Se tiene que pasar por estas sensaciones para poder valorar también mucho más lo que se queda atrás. Lo que sí he aprendido es que la resistencia al cambio no es de ninguna utilidad. Solo sirve para estancarnos, no evolucionar y hacernos infelices con el tiempo. 

Aunque cueste dar el paso y adaptarse, elijo poder arrepentirme de lo que he hecho y no de lo que no hice. Confío que escribiendo este blog, que a la vez me sirve de diario personal, sentiré que os sigo teniendo cerca, aún a más de 6500 kilómetros de distancia y con las 6 hours behind que me separan de vosotros. Vamos allá! Yes we can!